Pintura per després de la Mercè

Dominika Berger i Miguel Rasero exposen la seva pintura més recent a la Sala Parés de Barcelona

Barcelona / Centelles. Publico la tercera entrega del repàs a les exposicions inaugurades amb la Barcelona Gallery Weekend, el dia 15. El passat dissabte, a quarts de 5 ja plovia i la Sala Parés va servir de refugi. A dintre destaquen dues propostes: a baix pintura de Miguel Rasero (Doña  Mencia, Còrdova, 1955) i a dalt, la de Dominika Berger (Wroclaw, Polònia, 1966). Tots dos originaris de fora de Catalunya, però establerts i amb estudis a Barcelona. Rasero es va establir aviat amb la seva família a la Ciutat Comtal i va cursar Belles Arts aquí. Berger va passar abans per la facultat de Cracòvia i després va fer el doctorat a casa nostre.

Així com Rasero recordem obres d’etapes anteriors molt diferents, Berger podríem dir que s’ha obsessionat amb un únic tema, que va treballant i madurant obra a obra. Però cada artista treu suc de la seva inspiració i la seva obra pot fer gaudir d’una bona estona després de les festes de la Mercè.

Obra de la pandèmia

Acrílic sense títol de Miguel Rasero, que fa 100×120 cm – Foto: Sala Parés

Rasero porta obra feta durant la pandèmia. Perquè a la primavera del 2020, quan la Covid marcava el nostre dia a dia, el pintor rondava per un indret tranquil de la Terra Alta que s’anomena Camp de l’Abadia. Era a allà i va estar pintant durant una bona temporada el què tenia més a l’abast. Presenta una col·lecció de pintures acríliques que ens mostren els habitatges, el taller, la gent, els pobles de la zona i la natura.

Podríem dir que l’estil és figuratiu, amb una paleta de verds i tons més aviat pàl·lids i sobretot hi ha una variant que està amb la perspectiva: a vegades és convencional i en d’altres situa tots els elements en un sol pla o combina punts de vista d’aire més cubista. A vegades, quan per exemple surten escales i en d’altres aspectes, la proposta em recorda una mica a la d’Artigau. Però no pas pel color que com dic tira a apagat. I no comparo ni per assenyalar, ni per criticar, ni en negatiu. Potser com una cita positiva que Rasero incorpora en la seva sèrie que en general  és interessant. També hi ha unes quantes obres, grans formats, fetes amb collage, que és un tipus d’obra que l’artista fa actualment. En conjunt la col·lecció que Rasero presenta és com una narració de la seva estada tranquil·la i enriquidora a la Terra Alta.

Caps

Dominika Berger ve de Polònia i des de l’any 2000 viu a Barcelona. Algunes de les seves obres han passat per Centelles, seleccionades pel premi de pintura. I en tots els casos i durant molts anys la seva pintura ha anat girant entorn a la representació de caps humans. Normalment de cara, a vegades movent el punt de vista, a vegades de perfil i molt sovint amb els ulls tancats. Primer era monocromàtica. Ara van sortint els colors i fragmenta els rostres. Ella, en el seu web, diu que es va sentir captivada per la varietat de rostres que veia al Metro. Ho va elegir com a tema i inclús en va fer la tesi doctoral, per cert distingida amb una matrícula d’honor. Hi ha pintura acrílica, treball amb llapis i i diria que algun cop treballa amb transferències.

Un perfil de gran format de Dominika Berger – Foto: Sala Parés

Berger treu molt suc del tema. Com veieu, repetir, repetir no ho fa. Sino que va variant i destil·lant una obra que com Sergi Doria diu, esborra les fronteres entre figuració i abstracció. Perquè  hi ha tot un treball amb el llapis i amb la pintura que donen textures i zones cromàtiques molt expressives. Aquest trànsit entre figuració i abstracció segurament no l’ha començat ella, però és cert que a mesura que han passat els anys, s’ha consolidat i ja no és tant important ser una cosa o l’altra, si no la qualitat de l’obra. Abans hem relacionat l’obra de Rasero amb un altre artista. La de Berger també es pot posar en relació amb la d’altres artistes que representen rostres, especialment penso amb Plensa, però també hi ha la Roser Oduber que  ho ha tocat. Perquè és un tema molt dels nostres dies, interessats com estem en reflexionar sobre els individus, la psicologia i la societat. Les dues exposicions es poden veure fins el 24 d’octubre.

Henri Michaux i Apel·les Fenosa: art i amistat

La galeria Marc Domènech fa dues mostres amb obra del pintor belga i de l’escultor català, en la primera exposició de la temporada

Imatge capçalera: Bust de Michaux fet per Fenosa el 1948 – Foto p`ròpia

Barcelona/ Centelles. Henri Michaux i Apel·les Fenosa són del mateix any: 1899. Tots dos corrien per París i van fer-se un niu a la metròpolis francesa durant els anys daurats de la seva capitalitat artística. I tots dos es coneixien: segons Josep Miquel Garcia, eren afins des dels anys vint, gràcies a un amic comú que els convidava a dinar “per apaivagar les dificultats de fer-se camí”. Es retrobarien a Tossa de Mar el 1934 i més tard coincidiran sovint a Montparnasse, a la postguerra. El 1948 és l’any que Fenosa fa el retrat de Michaux (una peça present a l’exposició que explico). I pel què sembla el poeta no era gaire amic de deixar-se retratar.  En una era “pre-selfies” ell volia mantenir-se invisible. Michaux primer va ser poeta i més tard es va desdoblar en pintura. Fenosa era escultor de tota la vida i pel que explica Garcia tenia bon predicament entre els poetes instal·lats a París. Tots dos són artistes respectats.

Els dos col·legues coincideixen ara en una singular exposició doble a la galeria barcelonina Marc Domènech –Passatge Mercader, 12, bxs-. A més d’obra important, cada artista té el seu catàleg bilingüe català i castellà. En el de Michaux hi ha un text firmat per Juan Manuel Bonet. I al de Fenosa el de Garcia. Per  l’exposició de l’escultor, Marc Doménech compte amb la col·laboració de Francesc Mestre. Són dos projectes ambiciosos i ben preparats, que ara es posen en paral·lel i que es van presentar amb la Barcelona Gallery Weekend.

L’exposició més gran és la de Michaux perquè s’han de mostrar una quarantena de pintures i alguns dibuixos, des dels inicis fins al final. És la primera exposició de l’artista a una galeria de Barcelona. Bonet ens recorda que el 1998 se’n va fer una de dibuixos a la Tecla Sala d’Hospitalet. Res més a Catalunya.

L’obra de Michaux, pel què llegeixo, els experts no es posen d’acord si feia abstracció o una figuració encriptada. Vist avui es podria indicar sense etiquetes, que l’artista es deixava anar amb imaginació i pintava formes suggerents amb o sense referent. A l’exposició hi ha varis escrits amb vinils que parlen d’evadir-se, de trencar, de descondicionar-se. A vegades es diu que feia cal·ligrafies; o es fa notar la importància dels viatges a la Xina i Àsia; la proximitat amb el surrealisme i també i en una etapa madura, l’experimentació amb drogues, per inspirar-se. Bonet també destaca el viatge a Equador i cita alguns referents reconeguts per l’artista com Klee, Ernst i Chirico.  

Dos acr´´ílics de Michaux del 1981 i el 1976, respectivament – Imatge pròpia

Michaux pintava amb aquarel·la, oli, tintes i també utilitzava l’acrílic. I aquest últim em sembla significatiu del seu gust per l’experimentació (i crec que també ho podríem notar amb els tipus de suports).  Ja que segons les meves dades la pintura acrílica es va introduir a Europa a primers dels 50. Michaux té acrílics dels anys 60. I també hi ha el fet que l’estil de l’artista s’aproxima a l’expressionisme abstracte i l’acrílic era la pintura -introduïda a Amèrica molts anys abans- de Pollock, encara que segons Bonet l’artista “no  l’entusiasmava”.

L’exposició fa un repàs per diferents anys i obres. Bonet destaca uns dibuixos a tinta dels primers anys 50, titulats genèricament “Mouvements”, que en va fer milers i que sembla que volen ser com signes cal·ligràfics fets ràpidament.  

Un altre geni oblidat

L’exposició de Fenosa reuneix obra en bronze – Imatge pròpia

Els “Mouvements” a mi em fan pensar amb les escultures petites de bronze que podem veure d’Apel·les Fenosa, a la sala dedicada a l’escultor. Encara que aquestes daten d’uns deu anys més tard. Són escultures petites, com joguines que l’artista nascut a Barcelona, va fer amb fang per experimentar i crear formes ben simples, delicades i expressives. Fang primer i passat a bronze al final. L’exposició també recull obres més grans com l’”Harpiste”, del 1959 o la maqueta en bronze del “Monument aux Martyrs d’Oradour-sur-Glane”, del 1944. Tots dos són artistes que van viure de prop la guerra, l’ocupació i la postguerra. Les peces exposades de  Fenosa ens permeten revisar diferents etapes estilístiques. Bàsicament fuig d’una figuració clàssica i dels cànons de bellesa. S’apropa a un llenguatge que com algun títol ens evoca, fa una metamorfosis entre referents més naturals, abstractes i una mena d’expressionisme. Michaux va morir el 19 d’octubre de 1984. Fenosa, el 25 de març de 1988. Les seves exposicions es poden veure fins el 5 de novembre.

Jordi Díez, el teixidor d’acer

Dimecres tenia cita amb l’escultor Jordi Díez per valorar una mica tot el rebombori generat entorn al monument a Rafael Nadal, presentat abans de les vacances

Imatge capçalera: Jordi Díez treballant amb el seu Rafael Nadal. Foto cortesia de l’artista

Centelles. A dos quarts de vuit tocava el timbre del taller que Jordi Díez té al centre de la vila des de fa uns anys.  Estava fent anar la polidora per llimar soldadures. Si no tenia “marrons” de la feina –complicacions- podíem tenir una estona per xerrar tranquils. I aixís va ser: una hora de conversa.

El taller de l’escultor està bé. Més que molt gran, és un espai ampli que l’hi permet treballar bé. Té una part de taller i una part com d’oficina. Ara està treballant per un encàrrec velazquià per una col·leccionista. Ho treballa a prop d’una taula plena de varilles, eines, amb els guants i el casc de protecció. La seguretat també compte en la seva obra i ens explica que actualment el material de soldadura l’hi ve sponsoritzat per Fronius, una empresa germànica d’alta qualitat que admiren el seu  treball i estan encantats que els seus productes siguin per fer monuments  com el de Rafa Nadal, que està al Roland Garros de París.

També té a l’estudi una escultura d’una figura suspesa que va a una façana d’un hotel de Barcelona, situat al carrer Casp. Es tracta d’una figura inspirada en un personatge de les pintures de Lita Cabellut, qui està al corren i encantada amb la transformació escultòrica.

Jordi Díez, el dimecres passat al seu taller – Foto: Aleix Art

Díez és fidel al seu espectacular estil en que construeix l’obra amb varilles d’acer inoxidable que va doblant i soldant i unint amb xapes. Més endavant ens explicarà que és un material bo, costós, però molt resistent i que l’hi dóna molts bons resultats plàstics. El seu és un treball de plens i buits. Díez  explica que treballa l’escultura construint primer un esquelet i quan té les parts definides ho va recobrint, com s’hi afegís una pell. És com un teixidor de fils d’acer inoxidable. La seves obres tenen un aire futurista: una vegada l’hi van dir que el seu Abate Marchena d’Utrera, semblava un “Terminator bo”.

Temor i passió

Li  demano si no li fa por enfrontar-se a encàrrecs i ens diu que por, no,  temor. Perquè no és fàcil amb la seva tècnica assolir la semblança en retrats, sobretot en casos com els de Rafa Nadal. Amb  altres obres que ha fet, pot especular una mica amb el rostre. Però amb algú tant famós com Nadal s’hi ha d’acostar molt. Explica que va prendre infinitat de mides en viu del Rafa, de la seva anatomia i faccions per tenir-ho tot estudiat. Al fer el rostre, tot i que partia de les seves indicacions, el que sortia no s’assemblava en res i al final va passar de tots els papers, per poder-lo acabar acceptablement. Díez és molt perfeccionista.

El monument a Nadal l’ha catapultat internacionalment. Abans ja era conegut per algunes obres, però ara rep més encàrrecs i pot proposar nous reptes, amb més receptivitat. Es va frustrar una altra escultura del Messi blaugrana amb la marxa del futbolista a París. Però està voleiant en l’ambient, una escultura dedicada a “l’astronauta de Salamanca”. Inspirada en un relleu de pedra de la catedral salamantina que s’havia pensat que era antic, però en realitat és d’ara: un col·leccionista volia un astronauta salamantí del Díez. I ara, a més, la NASA vol convertir l’astronauta del relleu en imatge corporativa. Díez ha treballat en un projecte i ha fet un model petit per proposar-ho als americans. Estàn dialogant. També vol fer un lluitador de sumo pel Japó, ben digne d’aquest esport.

Díez ve de Valladolid (1966), però diu que hi va passar poques hores i que ràpidament van venir cap a Barcelona. Va estudiar a Madrid i va estar uns mesos a l’Àfrica i a la tornada no  volia viure en una ciutat. Coneixia una mica la zona del Vallès Oriental i va tirar cap a Osona a veure què trobava  per instal·lar-s’hi. Va descobrir Centelles i l’hi va encantar i és on viu des de fa molts anys. A vegades ha participat dels Estudis Oberts, sobretot quan tenia el taller a les granges de Can Victori.

A Belles Arts feia pintura i escultura a la vegada. Diu que l’hi agradava dibuixar còmics, però que es va trobar modelant les figures dels seus personatges i allò l’hi va encantar encara més: ell el que volia ser és escultor!

De Valladolid coneix bé el Museo de Escultura. Admira les talles policromades. I ell ha passat per etapes d’escultor picapedrer. Però ara les seves obres les construeix. I parteix sempre d’un coneixement molt bo de l’anatomia i del dibuix que l’hi permet plantejar qualsevol repte. Diu que això no és habitual. Admira altres escultors  -com Javier Marín-. I sobretot Miquel Àngel. I s’aparta de la comparació amb Plensa: es tracta d’escultures fetes amb conceptes i punts de partida diferents.  

Rostre del monument a Rafael Nadal on es veu bé la semblança i el treball amb l’acer inoxidable. Imatge cortesia de l’artista

Díez és sempre un artista molt ocupat que passa moltíssimes hores al taller. Treballa sol. Ell diu que de col·laboradors té la indústria que l’hi subministra material. Però només ell sap com ha d’acoplar les varilles o com ha de soldar aquí o allà per donar forma a la seva obra.

El nostre escultor ara està en un moment dolç de la seva carrera i va experimentant amb les seves estructures d’acer inoxidable. Diu que aquest és el material de l’escultura del segle XXI. Ell ho treballa des de fa uns 15 anys. Va començar amb els  “amants d’acer” (que reben als veïns d’uns pisos de Centelles). Abans ho havia provat amb ferro però no l’hi acabava de convença. Amb l’acer s’hi sent còmoda. L’obra que, per molts, el va catapultar va ser l’Ildelfons Cerdà que rep als visitants a l’entrada de Centelles. Díez admira Cerdà i lamenta que sigui poc valorat. Encara podria ser que fes més escultures de l’urbanista, per a Barcelona. Ja es veurà. Cerdà va ser el 2010. Han passat onze anys. Ha evolucionat i Jordi Díez sempre va posant-se reptes nous. No el perdrem de vista.

La Ricarda es posarà de moda

Dimecres 15, s’inicia la Barcelona Gallery Weekend. Ens fixem amb la proposta de Lab36 amb Bea Sarrias i Morrosko Vila-San-Juan, pintura i cine, dedicada a La Ricarda, al focus mediàtic per estar dintre els plans d’ampliació de l’aeroport.

Imatge capçalera: escena del film de Morrosko Vila-San-Juan que es presentarà a l’exposició “Benvinguts a La Ricarda” – Imatge cedida per la galeria Lab36

Centelles. Tinc llista de vàries galeries per visitar dissabte al matí i a la tarda i més enllà. Perquè dimecres comença la Barcelona Gallery Weekend amb la inauguració de totes les exposicions a la quarantena de galeries de Barcelona i voltants. La BGW dura cinc dies, disposa un horari ampli, i espera sobretot empenya el gaudi i el consum d’art. Les exposicions s’inauguren juntes i després cada una té el seu calendari de duració, en el transcurs de la tardor.

No se massa com vehicularé les novetats que apuntaré a la llibreta. Ja trobarem la manera d’anar-ho digerint. D’entrada ens fixem amb una  proposa que abraça art i actualitat: en mig de la gran comèdia política al voltant de l’ampliació de l’aeroport i la seriositat en la conservació del delta del Llobregat, ens trobem en una proposta que aboga per divulgar una de les joies arquitectòniques i símbol cultural de la zona: La Ricarda.

L’exposició “Benvinguts a La Ricarda” que inaugura dimecres el Lab36 – c/ Trafalgar, 36-, germana petita de la galeria Senda, presenta una col·lecció de disset pintures acríliques de gran format, de Bea Sarrias i un film d’ella i de Morrosko Vila-San-Juan, que estan dedicats a l’habitatge dissenyat per Bonet Castellana. Tant pintura, com audiovisual revaloritzen l’espai arquitectònic que es conserva a pocs metres de l’aeroport.

Quan parlem de La Ricarda ens referim a un fabulós habitatge d’estiueig d’estil racionalista en mig de pins, dunes, aigua, herba i en ple Delta del Llobregat, dissenyat entre 1949 i 1963 per Antoni Bonet Castellana i encarregat per Ricardo Gomis i Inés Bertrand. Aquesta elegant casa es va convertir amb el temps amb un espai de trobada d’artistes. Actualment encara és una arquitectura estudiada pels experts i els descendents la preserven i admeten visites per tal de divulgar-la i preservar-la.

La Ricarda està amenaçada pels plans d’ampliació de l’aeroport del Prat. En aquest cas, però no es pot pas moure. Fa anys ja es va remoure l’opinió pública per l’ampliació de l’aeroport i la construcció de la tercera pista i la zona de La Ricarda ja es va sentir amenaçada. Per allà hi havia també una granja modernista, una antiga lletera, que es va decidir desmuntar i traslladar a un altre emplaçament del Prat. I sino pregunteu-ho a l’artista garriguenca Fina Tuneu que durant mesos va estar treballant en la reelaboració de les ceràmiques decorades, blaves i blanques pels murs. Han passat uns anys i ja es planteja una  altra ampliació. Però ara és més difícil i juntament amb l’amenaça medioambiental suposa un bon problema. La Ricarda s’ha de preservar.

Pintura i films

Bea Sarrias pintant una de les obres de gran format que es podran veure a l’exposició – Foto cedida per la galeria Lab36

Bea Sarrias, la pintora, ens assegura que fa més de vuit anys que l’espai la té enamorada i per això, des de que ho va descobrir hi ha dedicat diverses sèries pictòriques. Formada a Belles Arts, a Barcelona, Sarrias ha convertit l’arquitectura en el seu tema principal: ens explica que enlloc de retratar persones, ho fa de construccions, atreta per la llum i l’atmosfera sobretot d’edificis d’estil modern i racionalista. Però fa tant obra d’autor com més “anònima”.

A Centelles vam tenir una obra seva, al Premi Centelles del 2015, amb un interior en tons negres i blancs, d’un pis de l’Eixample, d’una etapa seva dedicada més a retratar “espais molt viscuts”. Ara s’interessa per l’arquitectura moderna directament. El 2019 es va plantar al vestíbul de la seu de l’OTAN a Brussel·les i ho va pintar. Va ser el primer cop que pintava en públic i diu que potser ho repetirà.  

Fa sis mesos van fer la proposta del nou apropament pictòric a La Ricarda, a la galeria barcelonina. No és una cosa d’ara. Ella mateixa ens assenyala que és impossible pintar disset obres en un mes i mig. Parlem de mig any de preparatius i d’obres de gran format. Ella ha fet les pintures i el projecte inclou el film amb Morrosko que ha col·laborat diverses vegades amb la Bea, filmant edificis especials, com un espectacular habitatge circular al Matarranya, obra dels belgues Kersten Geers i David van Severen. També ja van col·laborar en un primer vídeo dedicat a la casa Gomis, titulat “Un día en La Ricarda” en que unes nenes tot jugant ens ensenyen la casa. Cristina Sandoval de la galeria Hab36 ens assegura que la projecció que es podrà veure a l’exposició és una mica diferent. Morrosko és de Barcelona, és cineasta i ha fet tant documentals com videocreació. Ha treballat tant per TV3 com per TVE i Betevé. Al seu web podreu veure diversos dels seus treballs. Però haureu d’anar al Lab36 si voleu conèixer el nou treball i gaudir dels retrats pictòrics d’una arquitectura singular.

Una arquitectura que una amenaça i l’olfacte dels programadors potser acabarà fent posar de moda: el Museu Nacional d’Art de Catalunya també prepara una exposició dedicada a La Ricarda, però ells l’inauguren el 9 de novembre: Francesca Llopis presentarà un vídeo amb música de Barbara Held, en el que unes fotografies i unes coreògrafes mostren la casa. La mostra, que s’ubicarà a les sales de postguerra s’acompanyarà d’obres de dos antics decoradors de La Ricarda: Moisès Villèlia i Magda Bolumar. Però això al novembre. Ara de moment esperem veure les propostes galerístiques.