“Les gallines són divertides, sociables i intel·ligents”  

La il·lustradora Laura Ramos presenta el calendari pel nou any, protagonitzat per una gallina i un ou despreocupats.
El calendari inclou dotze il·lustracions dedicades a la gallina Josefina i a l’ou Jou, que comparteixen situacions de tota mena i sembla que s’ho passen molt bé. Foto: Laura Ramos
 

Centelles. La nova exposició a les Finestres d’El Trabuc i al Penjador de la Perruqueria ens porta el nou treball de la il·lustradora  centellenca Laura Ramos. Ha fet un calendari. És el segon. I ha agafat una gallina i un ou com a protagonistes. La Josefina i en Jou estan a totes les situacions que s’hi expliquen, mes a mes. Però veiem diferències respecte el calendari anterior –el d’aquest 2021-protagonitzat per una guineu. De fet anem veient que la Laura va madurant. Continua fent dibuixos simpàtics, però potser no són tan infantils. També és una artista que utilitza les noves tecnologies per desenvolupar el seu  treball. Però serà ella qui ens ho explica en una entrevista que l’hi he fet. L’exposició mostra els dibuixos de la Josefina i en Jou al marge del calendari i també hi ha exposats exemplars d’aquest.

Aleix Mataró: Pot ser que hagis canviat d’eines i de tipus de pintura, respecte el calendari de la guineu?

Laura Ramos – Sí, en aquest cas les il·lustracions del calendari les he fet primer a llapis, després resseguides amb punta fina, escanejades, vectoritzades i finalment pintades amb Ipad Pro, que té un programa que es diu Procreate per il·lustració que va molt bé. El calendari 2022 és el primer projecte que faig amb ipad i m’agrada molt tant el procés com el resultat. Tant perquè és pràctic i àgil de fer servir, pots equivocar-te o provar coses i esborrar-les fàcilment. Com perquè aconsegueix imitar l’aquarel·la, el llapis, punta fines, i pràcticament totes les tècniques pictòriques. Tinc ganes de seguir treballant-hi, és molt divertit.

En el calendari 2021 tenia ganes de fer una sèrie sense resseguir els contorns, jugar amb les formes no delimitades, i en canvi aquest any em tornava a interessar treballar amb tot resseguit amb línia negre. Bàsicament vaig experimentant el que em genera curiositat i em provoca motivació. De moment no he sentit la necessitat de consolidar un estil estàtic en la tècnica, simplement no em surt de dins.

A.M.- Em vas dir que per la gallina t’havies inspirat en animals que tenies a prop:

L.R.- Sí, a casa fa 3 anys que tenim tres gallines ponedores, les quals hem descobert que són més divertides, sociables i intel·ligents del què em pensava. Ens encanta tenir-les lliures per l’hort durant bones estones. Aquest any les haurem de donar perquè ens mudem a un lloc sense hort…i ens sap molt greu. Per això també tenia ganes de fer alguna cosa relacionada amb gallines.

A.M.- Veig que cada mes és una situació diferent: excepte el mes de maig, tota la resta són situacions de gaudi, hobbies, vacances. Una gallina polifacètica la Josefina!!

L.R.- Sí, per mi el mes de maig també és de gaudi (i més si vius en una caseta de fusta entre arbres), ja que estar tranquil·la, fent feines de casa també em pot suposar una activitat relaxant… Tot depèn de l’estrès que porti. La gallina Josefina és una gallina polifacètica sí, jaja. Totes les coses que fa la gallina són coses que jo faig i que molta gent fa al llarg de l’any… M’agrada pensar en coses quotidianes per inspirar-me, idees senzilles, que em donen bon rotllo. M’ajuda a valorar les petites coses que fan que la vida valgui la pena. La vida mateixa ja s’ocupa de posar dificultats i temes profunds…      M’agrada fer una mena de meditació activa rumiant històries senzilles i divertides. Inclús naïf, perquè sí. O també iròniques o absurdes.

Els colors, el dibuix, les diferents escenes, recullen les experiències i les vivències de l’artista – Foto: Laura Ramos
 

A.M.-  El mes de febrer fa referència al Cau de Bruixes?

L.R.-Sí, vaig voler fer-hi referència perquè tenia ganes de dibuixar una bruixa i relacionar-ho amb el mes de febrer i el Cau de Bruixes de Centelles. Amb tota la moguda feminista que hi ha ara, em volia sumar a reivindicar la figura de la bruixa com a una persona sàvia. També m’agrada especialment el cercle de les Bruixes, el trobo un racó brutal, i de  petita el recordo més ple d’arbustos i amagat. Ara està molt a la vista. No he acabat de saber mai perquè es van plantar així els xiprers. No sé si algú ho sap. Aquest misteri que té i que sigui al mig del bosc, el trobo un escenari perfecte.

A.M.- Tot i que hi ha tons vius, en general, la paleta és molt de tons de tardor… Està fent una tardor pictòricament molt maca, oi?

L.R.- Sí, m’agraden molt els tons de tardor. I suposo que haver-lo pintat durant l’octubre també influencia. En alguns casos he agafat colors de fotos originals per tenir tons concrets que m’agradaven. Com en la imatge de l’octubre. És la del pantà de Camarasa, amb el seu blau tan especial.

A.M.-Ja portes uns quants calendaris oi? T’agrada preparar-los?

L.R.- De fet, només és el segon any que el faig. Però sí, m’agrada molt. És molta feina, aquest any vaig començar a pensar idees i dibuixar a llapis a l’agost, estant de vacances. I el vaig acabar a principis de novembre. Tot combinant-ho amb la mitja jornada de professora.

La mostra es podrà veure fins després de Reis. El calendari es pot adquirir a les  exposicions, a www.lauraramos.cat i a La Granota.

Els Santilari a Hamburg

La galeria Le Claire Kunst exposa vint pintures i dibuixos dels dos artistes badalonins

Centelles.  Hamburg és una de les ciutat-estat més importants d’Alemanya. Destacat port a nivell  europeu. Com que està situada a l’estuari de l’Elba i de l’Alster, està plena de rius i rierols, estanys per molins i també ben dotada de parcs naturals. Compte amb uns 750.000 habitants. Al segle XIII ja era part de la Lliga Hanseàtica, aliança comercial amb altres ciutats del nord d’Europa. Pel què sembla, la ciutat com a tal, ha estat molt “matxacada” pel pas de víkings, eslaus, incendis, la Segona Guerra Mundial, inundacions i nous plans urbanístics. Però recordo una sèrie de televisió de policies, recent, i es veia una ciutat interessant. Antigament s’hi parlava una variant de l’alemany, l’hamburger Platt. Seu d’orquestra, òpera, ballet, teatres. És la ciutat bressol de Johannes Brahms (1833-1897).

Pere Santilari, El gran artista. Leonardo, 2019, llapis sobre cartró, 38,5 x 35,5 cm – Foto: Artur Ramon Art

Art realista

La ciutat és l’escenari de l’exposició dels germans Josep i Pere Santilari (Badalona, 1959) que inaugura demà dimarts 7 de desembre i fins el dia 23, sota el títol “Imaginación. Die Spanischen Künstler Josep und Pere Santilari”. La mostra, a les portes del Nadal, ha estat organitzada per la galeria hamburguesa Le Claire Kunst. La galeria es va interessar per “emportar-se” Santilaris sent a la TEFAF de Maastricht, el 2020, on també hi havia l’Artur Ramon,  representant dels artistes realistes catalans. Le Claire Kunst visita amb cita prèvia.

Després dels impediments i retards per la pandèmia, finalment s’han enviat vint-i-tres pintures i dibuixos, representatius dels últims anys i temes que toquen els dos artistes.

Parlant-ho amb en Josep Santilari, confirma que hi haurà obra dels tres últims anys, -també d’enguany: vanitas, natures mortes, flors, figura. I un tema que en Josep anomena “gran artista”, en el que es citen obres de mestres creadors de “realitats noves” com Leonardo i Goya. Dintre de les natures mortes també hi hauran peces de la sèrie dedicada a Fantin-Latour. La selecció ha estat cosa de l’equip de Le Claire, a partir de la proposta de l’Artur Ramon.

Vaig pensar a preguntar si també hi hauria paisatge,  que abans en feien de tema urbanístic. Però el Josep em va venir a dir que ho ha aparcat de fa temps. I que no pensa tornar-hi si no troba una altra manera inspiradora d’aportar-hi coses noves. Potser en un altre moment, en una altra geografia.

josep Santilari, El tema. Fantin-Latour, 2020, oli sobre tela, 35×35 cm. – Foto: Artur Ramon Art

També vam sortir a parlar de la cosa de que els qualificaven “d’artistes espanyols”. No deixen pas de ser catalans. Va assegurar que no li importava massa, sobretot si enlloc d’una qüestió identitària es pensava més amb la relació amb la pintura espanyola moderna dels segles XVII-XVIII i XIX, que coneixen i admiren amb passió: Sánchez Cotán, Zurbarán i sobretot Antonio de Pereda. Especialment per les Vanitas.

Altres mirades
A Hamburg segurament es miraran les coses amb uns altres ulls. Per començar són o eren  luterans. I què volen dir amb el títol “Imaginación”?  Thomas le Claire, és el galerista i en resposta via mail ens diu que “aprecien l’art dels Santilari i els troben extremadament interessants, especialment per la manera com construeixen les natures mortes, on aconsegueixen una manera ben moderna d’expressar-ho”. El que per començar, a les “natures mortes” s’hi refereix amb el concepte anglès d’“still-lifes”, que evoca altres idees. 

Sobre el tema del  títol, “Imaginación”, que el trobo curiós i no sé exactament a qué  volen referir-se, també ho he demanat i en aquest cas Le Claire ha derivat la resposta a la seva col·laboradora, Alessandra Casti. Ella ens diu que “han triat el títol IMAGINACIÓN per la manera del Josep i el Pere Santilari de treballar les natures mortes –de nou referides com “still lives”-. “Posen els objectes junts tal com ells han imaginat que la natura morta ha de ser al final del seu treball”. I afegeix: “pinten i dibuixen en un estil molt realista, però la “prima idea” ve de la imaginació de l’artista: l’escena que havien tan sols imaginat en la seva ment, és executada en un estil realista”. En resum:  pinten i dibuixen tal com l’havien imaginat i construït mentalment. Interessant. Entenc que això només té sentit si pensem que abans de l’obra definitiva i dels possibles treballs preparatoris hi ha una idea clara de la composició que es va elaborant fidelment. O si a mesura que van fent la imaginació els va guiant, aportant variacions a la idea inicial. Valen.

Al marge de l’exposició a Hamburg, els germans Santilari van ser fa molt poc, premiats per Omnium Cultural del Barcelonès Nord, amb un guardó que distingia 40 anys de trajectòria dels pintors. Era el cinquè cop que es donava aquest premi (abans d’ells poetes, actors, traductors). Tenien a la periodista Lídia Heredia com a mestre de cerimònies. Per sorpresa seva, Artur Ramon els va presentar. I entre els assistents hi van reconèixer a David Trueba, el cineasta que els uneix una admiració mútua i el documental “El cuadro” (2013), al voltant de la pintura “Ell@” (saber més). Celebren que no hagin d’esperar a ser més vellets per veure reconeguda la seva pintura. Ara a Hamburg.

 

Santi Moix transforma l’Ase d’or en porcellana

L’artista barceloní s’estrena a la Marlborough amb un mural inspirat en el llibre d’Apuleu
Detall de la part esquerra del mural de Santi Moix – Foto: Marlborough

Barcelona/ Centelles. Per preparar aquesta crònica volia tenir llegit “L’Ase d’or” de Luci Apuleu perquè la peça principal de la mostra s’inspira en aquesta narració del segle II. Però no és un conte, si no una novel·la. El llegeixo a estones i en tinc per dies. Si bé ja he trobat l’episodi en que el protagonista es transforma en ase, per art de bruixeria. Ara està fent de transport de botins per una banda de lladres i s’expliquen tota mena d’històries. Santi Moix s’ha basat en aquest text. Però, les peces del mural són tan misterioses i originals que encara em veig incapaç d’identificar-les raonablement. A part de localitzar l’ase i algunes formes que la galerista em va indicar, la resta continuen sent un secret. Però en l’article sobre Sarrate vam reafirmar que l’art plàstic no necessita d’instruccions, i aleshores el joc és simplement aplicar la imaginació i mirar. Us avanço la crònica i que cadascú es faci la seva pel·lícula.

Recapitulem: Santi Moix (Barcelona, 1960) va rebre la proposta de Mercè Ros, directora de la Marlborough de Barcelona, de fer una primera exposició individual a la galeria. Però no volia pintures. Havia de ser en una altra cosa. Moix ja havia tocat la ceràmica per altres treballs i es va animar a emprendre un nou projecte amb la porcellana.

El mural de l’Ase d’or fa sis metres i mig de llarg i és com un trencaclosques, amb peces que s’aguanten i combinen entre elles. Cada peça té una  forma i un significat. Com una combinació de símbols.  És original.

També hi ha peces aïllades, iguals a les del mural, però d’altres dimensions i algunes fetes més recentment, que es presenten soles o fent noves escultures “auto sostenibles”. I també hi ha alguna pintura feta en paral·lel al treball ceràmic.

Els temps dels forns

Tot plegat ha ocupat a l’artista molts dies durant els darrers mesos. Perquè el treball amb la porcellana és llarg. Les fornades són eternes i imprevisible. Per fer-ho possible, Moix ha comptat amb la col·laboració del ceramista empordanès Joan Raventós. Moix feia les formes i aplicava el color. Raventós aplicava l’esmalt transparent i feia les cuites. La porcellana primer es cou a 1020 graus per fer el biscuit i un cop té l’esmalt es cou a 1280. D’aquí el títol de l’exposició. La porcellana com a material és lleuger. Les peces són molt primes, tenen el fons blanc característic de la porcellana i estan pintades per l’artista.  

A veure si trobeu l’ase que és bastant realista – Foto: Marlborough

La crítica en general ja valora el treball de Moix pel seu joc entre figuració i abstracció. I per la simplificació progressiva d’uns símbols que ha anat desenvolupant tota la vida. Amb Sergi Barnils també hi havia tot una sèrie de símbols que quan et deia el què volien significar, deies, “a valen!”. Però si no d’entrada et quedes amb l’encant de les formes, el color i en la suggerència. I  mirant surten idees.  El que sí quadre és que el mural està tant ple de peces, com de situacions el text d’Apuleu. “L’Ase d’or” o “Les metamorfosis” (el primer és el títol popular, el segon l’original) s’interessa bastant per les transformacions màgiques, entre homes i animals fruit de poders ocults de bruixeria. Amb algunes coses ens queda una mica lluny, però en d’altres detalls sembla ben actual. L’exposició de Moix es podrà veure fins el 22 de gener. La galeria  Marlborough està al carrer Enric Granados, 68, Barcelona. A la Marlborough de Madrid en van fer una de Riera i Aragó. Aquí l’esperem cap el 2023.

El MNAC revisa Gaudí

Una gran exposició al Palau Nacional revisa la figura de l’arquitecte modernista vint anys després de l’Any Gaudí

Barcelona/ Centelles. El dissabte 20 a la tarda, caminava cap al Museu Nacional per l’avinguda Maria Cristina i des de baix es llegia clarament: “Gaudí” a la banderola de la façana del museu. I em preguntava, hi haurà gaire gent?  A l’arribar a dalt ho vaig veure clar: hi havia una cua que arribava fins al començament de la rampa. I per postres, al cap d’una estona vaig descobrir que hi havia una cua per entrades amb reserva pre`via i una altra sense. Era dissabte a la tarda, que el museu obra gratuïtament. Sort que vam anar avançant i sort que a dintre, si ve hi havia més cues per fer, la gent es diluïa pels espais del museu. I la visita a la nova exposició la vaig poder fer amb bastanta comoditat.

L’exposició revisa la figura de Gaudí. Molt pocs discuteixen que sigui un geni i un bon reclam turístic. Però entre uns i altres o se’l vol santificar o se’l tracta de geni aïllat i incomprès. Per tant, la mostra explica de nou la seva formació, la seva relació amb el seu principals clients (Güell i quan es parla de l’Església,  a l’expo es sol qualificar de conservadora, però en canvi  confia en un visionari). També s’analitzen els seus projectes arquitectònics i dissenys per altres àmbits –mobiliari, vitralls, escultura. I sobretot es posa en relació amb el context internacional. Tant per ser receptor d’idees, com intentant cercar el seu ressò a l’estranger (es va organitzar una exposició a París sobre Gaudí, el 1910).

Retrat d’Antoni Gaudí, 1878. Museus de Reus

Per vestir aquesta exposició que és gran i reuneix molta obra -com feia temps que no es veia-, es compte amb molta peça atribuïda a Gaudí o al seu disseny: plànols, maquetes, algunes maquetes de guix, escultures, reixes, ceràmica, mobiliari, etc. I també hi ha obra d’altres artistes com el pintor Aleix Clapés o el col·lega i “seguidor” de Gaudí, Josep Maria Jujol i de l’escultor Rossend Nobas. Obra sempre vinculada amb els projectes de Gaudí o que la utilitza com a teló de fons, com “La catedral dels pobres” de Mir, que es situa davant la Sagrada Família. També hi ha un bust de bronze romà -del Museu d’Arqueologia de Catalunya- per comparar-ho amb les escultures “a la clàssica” dels Güell. I també s’inclouen obres internacionals com plànols d’intervencions de Viollet-le-Duc i relleus de guix de Rodin, vinculats al projecte de les portes de bronze.  L’exposició també aporta un ampli ventall de premsa –sobretot d’il·lustracions satíriques- que reflecteixen l’opinió pública sobre l’obra de Gaudí o el paper dels seus clients. I també molta fotografia i postals.

Tot plegat, com dèiem per tornar la dimensió humana a Gaudí i situar-ho en el seu context. No obstant, no se si podrien haver anat més enllà: per exemple, quan ens diuen que Gaudí va formar part de la segona  promoció de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (fundada el 1875), hauria estat bé mencionar algun professor i també clarificar les matèries en que es formaven.  Perquè a algun lloc he vist que Lluís Domènech i Montaner en va ser professor. I això crec que seria una dada clarivident, ja que per estil i maneres és un altre referent de l’arquitectura modernista. I en canvi, enlloc es menciona ni la relació professional, amical o de competència amb ell o altres arquitectes catalans -Elies Rogent o Puig i Cadafalch-, ni si les teories i afinitats materials que comparteixen eren tema de les lliçons o del contacte privilegiat amb l’estranger. Això crec que també relativitzaria l’obra de Gaudí.

En aquest sentit la relació, el tipus d’arquitectura que defensava  Viollet-le-Duc o l’aplicació de les arts que promulgava William Morris no em ve de nou i em sembla compartida per tots ells. Igual que el debat sobre el tipus d’intervenció en el patrimoni “medieval”.  A l’exposició com a projecte es parla de Montserrat, però també ho podria fer de la façana gòtica de la catedral de Barcelona i ampliar el context amb el monestir de Ripoll, acabats i restaurats a finals del XIX. Diria que tot formava part d’un debat seguit per molts.

A mi em sembla que l’arquitectura de Gaudí és la d’un agosarat que s’atreveix a portar les coses al límit. No seria possible, per l’estructura o la verticalitat, vincular-lo amb els arquitectes que faran els gratacels als Estats Units? En sentit contrari, alguna hora també m’ agradaria saber si com antecedent remot té alguna cosa a veure amb les arquitectures de Guarino Guarini o altres arquitectes barrocs. O en un altre context, en algun tipus d’arquitectura d’altres indrets. A l’exposició hi ha un croquis per un edifici -crec que era un monestir o un espai religiós-, situat pel nord d’Àfrica, en que ja despunten unes torres triangulars que fan pensar, al mateix temps, amb les torres de la Sagrada Família i amb l’arquitectura del fang marroquí o algun antecedent ètnic.

L’exposició inclou molta obra de mobiliari, rajoles, reixes de ferro i vitralls que s’atribueixen a Gaudí. Però sospito que ell en seria el dissenyador i com passa encara ara, delegaria la seva fàbrica als artesans i artistes especialistes. Tots sabem que Domènech i Muntaner és l’autor del Palau de la Música, però ningú dubte que darrera la seva decoració hi ha altres professionals. Amb Gaudí crec que passa igual i crec estaria bé redibuixar la seva xarxa de col·laboradors.

L’exposició treu la pols i crec que actualitza el discurs sobre l’arquitecte -potser amb un punt de vista més laic i apolític- després de vint anys de l’Any Gaudí, però com a cronista privilegiat de moltes de les exposicions que es van fer, diria que el què diu, ja ho sabíem i no aporta grans novetats. Això, o no ho he sabut veure.