Ciment i art

Núria Guinovart exposa noves pintures amb ciment i escultures ceràmiques a la galeria Antoni Pinyol de Reus.

Reus/Centelles. Aquesta setmana he estat de viatge per feina pel sud del país. Fins a La Sènia i anar pujant. Ahir dijous vaig poder aprofitar les visites, per expandir la passió de veure i escriure sobre art, en dues ocasions, a Reus i a Tarragona. Avui parlarem de la proposta de la primera poblaci´´o.

Sabia que la Núria Guinovart feia una exposició a la galeria reusenca Antoni Pinyol, situada al carrer del Vidre, núm. 11, entre la plaça del Mercadal i el Raval de Santa Anna. A mi em venia de pas, però era matí i durant la setmana, la galeria obra a les tardes. Els matins, només els dissabtes. No pintava gaire bé, però va resultar que l’exposició es podia espiar a través d’uns finestrals grans, i a més la sala dóna a dos carrers. Ja sé que no és manera de veure les exposicions però va servir per fer-me’n un idea. Es podien veure un vintena de peces.

Pintura “Equilibris II” de Núria Guinovart – Foto cedida per la galeria

La Núria Guinovart és l’artista del ciment. Pinta amb ciment i a vegades fa incisions amb quitrà. Havia vist obra seva ja fa anys. Per exemple el 2018, a la Parés i en una altra ocasió, a un centre cívic del carrer Ganduxer. Hi ha varis articles al blog parlant de la seva obra. Guinovart exposa a Reus obra recent. Hi ha grans formats i obra més petita. Ja fa temps que ha deixat endarrere les etapes més monocromàtiques i ara hi entra color, que omple grans cossos, com roques, que semblen xocar. I al mateix temps cerquen un equilibri. Ara veig que la pintura tè un aire com còsmic, com d’asteroides trobant-se. El color és de tons pàl·lids i d’un gamma continguda, negres inclosos. Pinta per tant, a sobre del ciment, amb acrílic.

No puc parlar de les textures, perquè no m’hi vaig acostar tant. Però recordo que era interessant veure com jugava amb el ciment, com quan pel carrer la matèria de les parets adopta qualitats plàstiques. Textures i cromatismes de grisos.

A més a més de les pintures, Guinovart també exposa varies escultures ceràmiques. Son com  petites muntanyes de fang, esmaltades, amb diferents tons i aplicant-lo de diferents maneres, per aconseguir resultats que semblen fruit de la natura.

El galerista Antoni Pinyol ha passat imatges i també un breu text de la Núria que resumeix l’exposició, titulada “Relació i equilibri: romandre en un estat d’equilibri ha estat una constant al llarg del temps.  Partint de la juxtaposició d’experiències, impressions i sensacions he desenvolupat un espai propi, equivalent poètic a les experiències de la realitat.  Masses cantelludes i mal formades és situa’n als espais creant estranys equilibris (Núria Guinovart). L’exposició, inaugurada a mitjans de setembre, es podrà veure fins el 19 d’octubre.

Art tèxtil a la galeria

L’Artur Ramon enceta el curs expositiu amb l’art tèxtil de sis dones del nostre temps acompanyades de peces d’art africà, turc, gravats de Chillida i una pintura de Sean Scully

Barcelona/ Centelles. A l’Artur Ramon, quan volen, surten de les disciplines convencionals i atents a l’amplitud de tècniques de l’art contemporani van proposant exposicions amb obra diferent a la pintura o l’escultura. L’any passat va tocar la ceràmica i enguany aborden l’art tèxtil i a més creació amb accent femení, del país i sobretot dels nostres dies. Perquè hi ha sensibilitat viva i diversa.

A l’anar a veure aquesta exposició tenia fresc a la memòria les mostres estivals de Sant Cugat dedicades a Grau-Garriga amb els seus tapissos (veure article). D’alguna manera a Catalunya ja existeix una tradició, potser mal popularitzada. A Sant Cugat hi havia també la Casa Aymat que des dels anys 20 feien tapissos i als anys cinquanta es va fundar una escola per promocionar el tapís artístic.

Sílvia Ventosa comissaria de la mostra i conservadora d’art tèxtil i moda al Museu del Disseny de Barcelona, recorda que a nivell internacional, el 1961 a Lausana es va crear el Centre Internacional  de la Tapisserie Ancienne et Moderne. Tot plegat per donar a una antiga art artesanal un estatus major que potser avui en dia, ningú discuteix. Però cal refrescar que ha existit i que perdura. Joan Miró va arribar a fer grans tapissos, a més dels murals ceràmics. Però això és una altra història.

A l’Artur Ramon (c/ Bailén, 19, Barcelona) les peces tèxtils juguen amb el relleu, però hi ha altres obres que enlloc del volum, cerquen la bellesa amb el simple cosit en pla, jugant amb les trames, els ordits, els fils de colors i creant formes, petites textures, i laberints que inspiren el títol de l’exposició. Dir-n’hi tapís és per anar per feina. També poden ser una espècia d’escultures o teles amb art.

De Sant Cugat queda una mica la tradició i també un dels noms: Carla Mañosas, la jove de l’exposició (1992), que s’inspira en la natura i fa una espècia d’escultures arbòries. La resta d’artistes pertanyen a generacions  precedents i són noms amb solera. La degana seria Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), artista respectada i ben representada als museus –que també va passar per la Massana, com Mañosas i Piñol- , amb una recent retrospectiva al MNAC. Després hi ha Francesca Piñol (Puigverd, 1959), Pilar Sala (Lorca, 1942), Amparo de la Sota (Madrid, 1963), i Marga Ximénez (Barcelona, 1950). Cada una té una part de la sala de la galeria amb una representació del seu art.

Detall de l’exposició a l’Artur Ramon. Aquí es mostra la comparativa entre l’art tèxtil i un gravat de Chillida -Foto: Artur Ramon

Les peces de Muñoz es completen amb uns dibuixos que es contraposen amb gravats de Chillida. També hi ha una pintura del Sean Scully i la galeria Artur Ramon completa l’exposició amb una catifa turca de principis del segle XIX, feta amb llana brodada sobre cotó. I també hi ha una sèrie de teles brodades africanes, que la Mònica Ramon, explica que es feien servir de vestit. A l’exposició que és com una instal·lació d’estructures suspeses, hi ha trossos d’aquestes teles, que són com solen arribar als col·leccionistes. Però també hi ha teles molt llargues, senceres, que per tant són més autèntiques i originals.

Tot plegat art tèxtil contemporani i peces més antigues coincideixen en el gust per les estructures geomètriques – a vegades laberíntiques- i el treball amb materials diversos –ràfia, lli, seda, llana, cotó, fulles de palmera, etc.

A mi m’agraden més les peces ben carregades de material com el teixit de palmera gran de Pilar Sala, del 2001. O l’”Escriptura”, del 1981 de Marga Ximénez, amb lli natural, fils de lli i seda. Grau-Garriga m’ha mal acostumat. Però també valen la pena, almenys per l’elaboració i potència expressiva les altres peces. L’exposició  es pot veure fins el 29 d’octubre. Em falta un article per acabar el repàs de la Barcelona Gallery Weekend (15 de setembre). I evidentment quederan moltes propostes per veure!

Els cargols de l’economia

Escultura i instal·lació formen ”Domini”, l’exposició amb la que Francesca Riu reflexiona sobre el capitalisme a La Garriga
Vista parcial de l’exposició amb alguna de les escultures – Foto Aleix Art

La Garriga / Centelles. A través de l’Instagram la Francesca Riu Jacas ja anava avisant de que preparava obra nova. Ens va tenir varis dies entretinguts creant motllos i fent unes mines anti-persones que han acabat sent part d’una espècia d’instal·lació “toticolori” que una mica ens fa reflexionar sobre l’infortuni de trobar-se-les, desmembrant cossos i vides.

La instal·lació inclou un vídeo i presenta la cosa com si fos un joc. Un joc cruel que encaixa amb la mirada irònica i directe –res de subtilitats- que construeixen les altres peces de l’exposició que ja es pot veure a la seu de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella de La Garriga (c/ Calàbria, 208). L’exposició “Domini” parla precisament d’això, del poder de les grans economies capitalistes –focalitzades amb els Estats Units- i d’algunes de les claus per aconseguir-ho, ja  sigui a través de les armes i de la publicitat pel domini econòmic dels productes.

Francesca Riu adopta el camí de les arts de la instal·lació escultòrica a través de construir elaboradíssimes peces que recolzen el seu discurs. Per l’antic taller de la Conxa- que queda petit- hi trobem maniquís (masculins) amb vestits fets amb trossos de llauna de refresc (el vermell), banderes americanes fetes amb bales o l’arbre del que broten dòlars. Són escultures poètiques i incisives sobre els mals de la cultura capitalista, que permeten contemplar-les i rodejar-les mentre reflexionem sobre el nostre petit paper en el poder dels mercats.

Els mals del  mòn

La tela cosida amb teles i els cargols moguts per les misèries del món – Foto Aleix Art

Diner, control econòmic, armes i també hi ha una interessantíssima peça dedicada als refugiats que creuen i es perden pel desert i el Mediterrani, evocats a través d’una pintura feta de teixits cosits, amb una gran fissura fosca al mig, la frontera perillosa, i cargolets petits que marxen de la seva comunitat cap a destins incerts. És potser la peça que m’agrada més de l’exposició.

L’exposició “Domini” es pot veure fins el 10 d’octubre i la Francesca ha preparat una sèrie d’activitats paral·leles per cada dissabte. El 25 de setembre hi va haver un recital líric a càrrec de dos joves poetes, Misael Alerm Pou  i Carles Dachs Clotet que van recitar creacions fresques dedicades a l’amor i als  dubtes de la vida. També amb referències a les petroquímiques del Camp de Tarragona. Avui dissabte 2 hi haurà dues visites comentades per l’artista a la seva exposició, a les 6 i a les 7. I el dia 9 hi ha concert de versions amb “The Pastelettes”. I l’endemà, el 10 s’acaba. Després crec que a la sala de la Fundació hi va una exposició de puntaires dedicada a la Conxa Sisquella, encara en motiu del seu centenari.

Pedro Moreno-Meyerhoff torna a exposar a Barcelona

Feia quaranta-dos anys que no exposava a casa la seva obra. L’artista porta una quinzena d’olis i vuit dibuixos molt detallistes a la galeria Marlborough de Barcelona.

Barcelona/ Centelles. En el darrer episodi, vull dir article, dedicat a les exposicions inaugurades amb la Barcelona Gallery Weekend (15 de setembre), deia que ara no és tant important  la diferència entre figuració i abstracció. Però tots recordem l’exposició “Realisme a Catalunya” del 1999 al Centre d’art Santa Mònica que va ser com un cop de puny sobre la taula per reclamar l’atenció sobre la pintura realista en un moment que l’abstracció semblava que era l’única via moderna. L’abstracció i altres formes d’art. Tot això també hi ha sigut.

Tres pintures dedicades als toreros – Foto Aleix Art

Però ara, 2021, la meva percepci´´o és que podem entrar a una exposició de Henry Michaux i tot seguit entrar a la de Pedro Moreno-Meyerhoff sense problemes i atenent només a la qualitat de la pintura. Ja no importa tant l’etiqueta.

Moreno-Meyerhoff (Barcelona, 1954) exposa obra recent a la Marlborough de Barcelona (c/ Enric Granados, 68). Feia quaranta-dos anys de l’anterior i única exposició d’aquest artista a la Ciutat Comtal. Pel què sembla, ha anat compaginant pintura amb la dedicació a doctor i a dret processal. I la producció que ha anat produïnt l’ha anat sobretot mostrant a París, a través de la galeria Claude Bernard. A banda d’això és un artista representat als museus locals, com el MACBA o la col·lecció de La Caixa. A la Marlborough hi porta una quinzena  d’oli i sèries de dibuixos, realitzats els últims tres anys.

Moreno –Meyerhoff forma part del grup de pintors que s’interessa per una realitat més mimètica, com fan també els germans Santilari o l’artista de Hong Kong, instal·lada aquí, Sok Kan Lai. I d’altres. Són d’aquelles pintures que la gent corrent diuen que semblen fotografies, oblidant que tot el que veuen és una construcció pinzellada a pinzellada, taca a taca. És una invenció.

En el cas concret de Moreno –Meyerhoff  podríem dir que l’obra és elaborada, pacient i que no amaga del tot la pinzellada i en fa de molt petites. És molt detallista. Ho veiem clarament en els seus quadres, per exemple el  de la Carretera de Creta del 2019.

A la Marlborough porta pintures a l’oli sobre fusta i dibuixos. Toca diversos temes, com exteriors amb edificis solitaris, esquelètics o ruïnosos. L’hi agraden les escales. Els terrats urbans. La llum. També toca la natura morta i porta també diverses pintures dedicades al toreig. Aquests em semblen interessants com a temàtica poc freqüent i menys ara quan els toros, a Catalunya, pasturen tranquil·lament pels camps.

Grup de tres “Goyescas”, exercicis de dibuix dedicats als toreros – Foto Aleix Art

Dels toros l’hi interessa, crec, certs moments de la lídia que l’hi donen un joc compositiu i de colors.  Per exemple la vestimenta dels toreros, a més de les filigranes, aporten colors anormals a la naturalesa, com el fúcsia de les capes o els brodats brillants de la jaqueta. Però els toreros també són protagonistes d’alguns dibuixos, unes “Goyescas”. I aquí el treball igualment està en representar-lo amb el vestit, en una pose i jugar amb l’escala de grisos que dóna el grafit. No és nota la línia ni el llapis. Treballa sobre paper enganxat en una fusta.  Els dibuixos tenen un aire com d’imatge velada perquè hi ha com una preparació en blanc. També ho veiem en els dibuixos de gerros amb flors.

Dibuixos i pintures formen una col·lecció interessant. La pintura nocturna amb el dipòsit d’aigua és impressionant, també. Us parlo d’un pintor que dóna gust d’haver conegut pels que no l’haviem sentit anomenar. L’exposició de Moreno –Meyerhoff es podrà gaudir fins a finals d’octubre.