SALONET

26 de setembre de 2021

Reconeixements des de Madrid

Portrait_of_Juan_Agustín_Ceán_Bermúdez_by_Francisco_de_Goya_(1792-93)
Retrat de Ceán Bermúdez pintat per Goya, entre el 1792-93

Centelles. El divendres 1 d’octubre s’entreguen a Madrid els Premios Ceán Bermúdez que distingeixen carreres i contribucions destacades d’artistes i professionals en el camp del dibuix, l’estampa i el llibre il·lustrat. Enguany hi ha dos catalans destacats entre els premiats: la Rosa Vives, com a gravat de creació, juntament amb Fernando Bellver. I Francesc Fontbona, com a conservador de la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Fontbona durant trenta-cinc anys va treballar a la Biblioteca. Primer al capdavant de la Secció de Gravats i Mapes, que també inclou dibuixos. I més recentment a la direcció de la Unitat Gràfica. La Rosa Vives ja la coneixem més i ja sabeu que a més de creadora de gravats va ser docent i secretaria, cap d’estudis i directora de departament, al llarg de diferents etapes de la Facultat de Belles Arts. I és investigadora i una de les especialistes en gravats de Fortuny. Precisament el Museo del Prado va publicar fa poc els vídeos dels cursos de fa uns anys, dedicats a diferents aspectes de la vida artística de Marià Fortuny on Vives va participar parlant dels seus gravats.

Els Premios Ceán Bermúdez s’entreguen a la sala Goya de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Vives i Fontbona són dues figures respectables de la cultura del país i és curiós que els reconeixements per unes extenses carreres arribin des de la capital de l’estat.

Juan Agustín Ceán Bermúdez (Gijón, 1749-Madrid, 1829) va  ser un pintor, historiador i crític d’art il·lustrat. Amic de Goya que el va retratar. El 1791 l’hi van encarregar arreglar el Archivo de Índias. El 1800 va publicar una obra destacada:  Diccionario de los profesores de Bellas Artes de España.

29 de juny de 2021 – Sant Pere i Sant Pau

La Biblioteca del MNAC s’obra al préstec de llibres

Biblioteca Joaquim Folch i Torres, MNAC 2021Centelles. Abans que el Museu Nacional d’Art de Catalunya inaugurés amb tota la seva plenitud les instal·lacions al Palau Nacional, a la muntanya de Montjuïc, la seva biblioteca especialitzada en Història de l’Art estava ubicada al carrer Comerç de Barcelona. Per situar-nos, era a sobre del Museu de la Xocolata, però la biblio ja hi era de molt abans.

El catàleg era manual: hi havia les fitxes amb paper, apuntaves el que volies i un bibliotecari ho posava dintre un tub i ho enviava -amb un sistema crec que era pneumàtic- al dipòsit. I al cap d’una estona venien amb el llibre i podies iniciar la recerca d’informació.

Ara les coses han canviat molt. De fet han passat més de vint anys! La Biblioteca del Museu Nacional ara està al Palau Nacional, a prop de la Sala Oval i porta el nom d’un dels seus directors més importants: Joaquim Folch i Torres (germà del dramaturg d’”Els Pastorets”). Ocupa un espai molt agradable. És un biblioteca centenària pensada pels investigadors del museu i de fora. Guarda més de 130.000 llibres i 4000 títols de revistes. Com ja hem dit està especialitzada en art.

Les coses han millorat: des de fa un temps hi ha un catàleg en línia. Actualment i fins que migri a un nou programa s’hi accedeix a través del web https://ccuc.csuc.cat/search~S34*cat. Aquí es pot fer la cerca  específicament dintre la biblioteca del MNAC. El catàleg digital es troba dintre el Catàleg Col·lectiu d’Universitats Catalanes (CCUC). Així que a través del web https://ccuc.csuc.cat/. Es pot fer la cerca per totes les biblioteques universitàries de la xarxa del CCUC.

Recentment la Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu Nacional ha anunciat un altre pas important: deixa en préstec els documents. L’usuari s’ha de donar d’alta i pot agafar, com a màxim cinc documents, i els pot tenir durant 21 dies i renovar-ho dues vegades. La resta de serveis i opcions les podeu consultar al web https://www.museunacional.cat/ca/serveis.

Això suposa un pas important per estimular la recerca i oferir en un públic més ampli un fons  tradicionalment limitat als especialistes i conservadors del propi museu. Esperem que els usuaris aprofitint l’oportunitat i siguin respectusos amb els llibres i  les condicions.

19 de juny de 2021

Èxit del taller de gravat en record de la Conxa Sisquella

20210619_175942(0)La Garriga/ Centelles. Si hi havia deu places pel taller de gravat, deu eren les persones que hi havia fent-lo i encara se n’havien quedat fora. Serà curiositat per la tècnica? En el taller que es fa aquest cap de setmana, en el si de l’exposició de la Conxa Sisquella, hi havia alumnes que ja havien fet alguna cosa de gravat i d’altres –pràcticament la meitat- que era el primer cop. Amb la Fina Tuneu de professora és fàcil introduir-se al tema. Pel què explicaven, al matí ha explicat els rudiments i estava més al cas d’aconsellar i corregir, però desprès cadascú ha agafat el sistema. I a la tarda, el què he vist ha estat un grup de persones enfeinades, treballant silenciosament. Guanyaven les noies entre l’alumnat.

Tal i com vam dir a l’article de les exposicions d’homenatge, hem fet un petit seguiment del taller. Hi he anat a la tarda. Al matí han fet gravat utilitzant tetrabrics. Perquè amb el cartró dels envasos de llet es pot fer punta seca i es pot retallar, donant forma al que seria la planxa. No aguanta gaires tiratges, però dóna resultats interessants i és una tècnica ecològica i econòmica. Les alumnes mateixes feien el dibuix, treballaven la planxa de cartró, si calia la retallaven bé, ho entintaven i ho estampaven. La Fina ha portat el seu tòrcul. Les estampes es feien assecar a  fora, penjades com roba estesa. Feia un dia càlid.

20210619_175027Després han fet punta seca sobre metacrilat. Quan a la tarda hi he anat ja estaven fent proves d’estampació, amb una o vàries tintes. L’olor de tinta de gravat de diferents colors inundava la sala de l’exposició, on es feia el taller, a la vista d’alguns  dels gravats de la Conxa. La mateixa sala havia servit de taller a l’artista.

Un dels gravats de la Conxa ha servit a la Fina per explicar la tècnica  del monotip que es la que faran diumenge. Les altres estampes que hi ha exposades de la  Conxa Sisquella són gravats calcogràfics  amb dues planxes o més. Del monotip, n’ha explicat una mica els rudiments i quatre pistes del tipus de treball que poden fer, en el que tot és un joc amb la tinta: no hi ha marca fixa sobre la planxa. El motiu passarà estampat sobre el paper una sola vegada i es perdrà per sempre, el  dibuix de la planxa.  D’aquí el nom de la tècnica. Segur que els deu alumnes marxaran havent tastat un món interessantíssim.

30 de maig de  2021

Marina Berdalet: noves aquarel·les de paisatges

marinaMegadinsCentelles. Al desembre presentàvem les aquarel·les que Marina Berdalet fa inspirades en el paisatge circumdant i que posa a disposició dels clients de Magadins Vell. El restaurant i agrobotiga situat entre Moià i l’Estany, just abans del tros de carretera amb els plataners. Aquesta setmana Berdalet ha presentat una nova sèrie de quinze aquarel·les numerades i totes originals, novament inspirades en paisatge. A diferència de les anteriors en aquestes hi ha color més alegra. De fet el color és la referència més important al paisatge perquè hi ha un color dominant que és el to que la Marina ha vist amb tota la seva poètica i variants pels camps i muntanyes del voltant: el verd. Una representació de les aquarel·les les ha presentat a les xarxes socials, amb bona acceptació.

FotoCasalBerdalet continua activa en varis fronts. Abans de la Covid-19 feia classes a varis alumnes adults. Les classes es van suspendre però va proposar de continuar fent classes a dos alumnes diferenciats per les seves “capacitats intel·lectuals” residents dels Avets. El tracta era que com que estaven classificats com a “gent gran” i no podien sortir al carrer, ella es traslladava a allà, els dimarts, i passaven una bona estona fent el  taller de creativitat. Hi ha hagut un tema que agradava molt: els “cels”. Amb en Jordi Soler i la Mariona Carreras han anat estirant el fil, fixant-se amb els colors de la cúpula del planeta i traslladant-lo al suport amb acrílics, llapis de colors, pastels i guixos. Entre els dos han generat un centenar d’obres des del mes de novembre. Una selecció de la producció l’han triada entre els tres i tots tres les han distribuït i penjat a la sala  d’exposicions d’El Casal de Moià, on s’han pogut veure durant aquest cap de setmana. Un punt i a part  il·lusionant d’un projecte que ha anat molt bé a  tots per distreure’s i superar les turbulències de la vida.

27 de maig de 2021

Artigau completa una altra obra de grans dimensions

polipiticCentelles. De tant en tant Francesc  Artigau  empren l’empresa de fer obres de grans dimensions, com  les dedicades al mercat de Santa Caterina o al carrer de Sant Pere més baix. Aquesta setmana ha presentat la culminació d’un nou repte pictòric que, de moment és de les pintures més grans que ha fet. Es tracta d’un políptic, una pintura feta ajuntant vàries teles. Basada en dibuixos  i croquis, parteix de les seves visites dominicals a una cafeteria que l’hi aporta l’espai en dos nivells, unes escales i la diversitat de la gent, amb diferents actituds. Artigau (Barcelona, 1940) completa la pintura dominada  per un blau mar  intens, amb referències a altres leitmotiv seus com el pintor expressionista alemany Max Beckman. La pintura, que ens diu que encara ha retocat, no sap on la podrà presentar, si en una  galeria o en quin espai. Però ha de tenir una bona paret. De moment ho presenta en els seus  vídeos setmanals de Youtube -en català i en castellà-. En el vídeo, a part de parlar de la nova pintura, també fa unes consideracions molt interessants sobre el paper de la disciplina. Recordeu que el Museu d’art de Girona també acull una exposició dedicada a l’artista, centrada en l’obra dels anys  1965-1977.

17 de maig de 2021

Per a que serveixen els obeliscs?

De dimecres 19 a divendres 21 es celebren les jornades acadèmiques “Diacronía de un obelisco. Vicisitudes transversales de una tipología inmortal”

DiacroniaCentelles. Tenim el programa previst d’unes jornades acadèmiques que es celebraran  de dimecres a divendres, dedicades a analitzar l’origen, la funció, l’evolució i la repercussió històrica dels obeliscs. Aquestes agulles de pedra que alçaven els antics egipcis per commemorar. Ells  n’hi deien “tekhen”. Foren els grecs que les rebatejaren i com ells altres cultures del voltant i de la història es sentiren atretes per aquests elements, que foren imitats i inclús reutilitzats.

Les jornades que es celebraran presencialment i paral·lelament per internet es faran a l’Aula Magna de la  Facultat d’Història i Geografia de la Universitat de Barcelona. Estan organitzades pels professors Juan Miguel Muñoz Corbalán i Núria Torras Benezet, del Departament d’Història de l’Art.

Torras,  per exemple, parlarà de l’obelisc de Hatshepsut i Corbalán, del seu paper en el Renaixement i el Barroc. Altres professors i investigadors com Luís Manuel Gonzálvez explicaran com s’extreien els obeliscs de les pedreres i com es traslladaven fins a col·locar-los erigits. Milagros Guardia analitzarà el trasllat d’obeliscs egipcis a Roma i Constantinoble i el seu paper durant el romànic.

Es succeiran les conferències fins el dijous amb diversos especialistes i divendres abans de  la conferència final, es faran visites al Museu Egipci de Barcelona i a l’Etnològic per veure l’exposició temporal “Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona”.

Us adjunto el pdf amb tota la informació del programa i les inscripcions;

Diacronía de un obelisco

16 de març de 2021

Més pintura catalana del 1900, a Londres

Oli d’Anglada-Camarasa dedicat a Mallorca. Foto: Artur Ramon

Centelles. L’èxit de la primera exposició de pintura catalana del 1900 a la galeria londinenca Colnaghi ha enfortit els lligams entre els organitzadors. La setmana passada ja van presentar una segona exposició dedicada al paisatge. Les galeries barcelonines Sala Parés i Artur Ramon nodreixen d’obres aquestes mostres internacionals. L’aliança estratègica entre les galeries catalanes i l’anglesa, ordeix de fet, un pla a cinc anys vista,  que preveu fer cada any, una exposició monogràfica que ajudarà a difondre i posicionar la pintura catalana modernista i noucentista. Més endavant està previst portar les exposicions a altres seus mundials de Colnaghi, a Nova York i a Venècia.

Tindrem un tast del projecte, a casa: entre el maig i juliol, l’exposició que ara es fa a Londres, amb paisatges d’artistes tant nostrats, com Rusiñol, Mir,  Nonell o Anglada-Camarasa, es podrà veure a l’Artur Ramon.

———————————————————————————————-
ARTICLES ANTICS
SALONET

 

Tetris musical
  • Andrés Alberto Gómez toca íntegres, amb el seu clavicèmbal, les Variacions Golberg de Bach, a L’Estany
Imatge promocional d’Andrés Alberto amb el seu
instrument personal, el mateix amb el que va pujar a 
l’Estany, el passat dissabte, 8 d’agost.
L’Estany/ Centelles. Dissabte la furgoneta ens va portar a tot drap fins a l’Estany. En 60 minuts teníem una cita amb la Bachiana, el plat fort de les activitats performatives, sobretot de música, que s’organitzen en el si del monestir de l’Estany. Més o menys cada any hi ha un o dos pretextos per anar-hi, amb la impressió fonamentada de que s’hi presenten relíquies musicals. I de pas saludar a la Marina Berdalet, i al seu home i també als veïns d’aquell sector del Moianès, ben proper, tot i la relativa complexitat de l’itinerari (les autovies ens han mal acostumat a pensar els trajectes en termes cartesians).
La cita era dintre la nau de l’església. A vegades es fa al claustre, ocupant dues ales i amb l’escenari a l’angle. Però l’instrument també volia certa estabilitat climàtica. Ja hem sentit, a vegades, parlar de la dificultat d’afinar el clavicèmbal en funció del lloc, el temps i l’ambient que s’altera amb la presència de més o menys gent. Per això els organitzadors de l’Stagnum esperaven un concert sense sorpreses inesperades; el volien ben tramat, per poder-lo fruir i, de pas enregistrar i divulgar, perquè pels agents actors era un acte històric. Era una important que feia temps que s’esperava. L’església era el millor lloc i tots coincidien amb les qualitats del lloc per fer sonar la musica i gravar el so. La gravació de vídeo del concert estarà disponible a internet en uns temps breu.
Dissabte tocaven les Variacions Golberg (BWV 988) de J.S. Bach. Íntegres, sense repeticions, tocades amb clavicèmbal. 10 € l’entrada. Sembla ser que no és fàcil. No abunden ni els intèrprets ni són unes peces molt habituals en els bolos de clàssica. Encara que hi hagi enregistraments i que la col·lecció de peces siguin conegudes pels entesos i inclús que algunes de les notes sonin familiars als profans.  És difícil. Però Andrés Alberto Gómez coneix bé aquest repertori i aquesta peça bachiana està entre el seus hits interpretatius. Alberto era a L’Estany fa dos anys i ja van veure que seria un bon fitxatge per això.
 
Atent a la singularitat del concert i del lloc no podia faltar treure el blog de paper per prendre nota de la situació. 
La música va portar a  repetir, com en les variacions, diversos retrats ràpids del instrumentista. A partir d’un primer
retrat més pacient es van anar treient i geometritzant detalls facials. Al repetir-los es feia difícil mantenir la similitud amb
el primer  o amb el model. Sortien altres Andrés. Va sortir un cap d’aires romànics, també. El color, posterior, ha ajudat
a tapar inseguretats i dubtes en el dibuix. L’oïent de la  dreta, no sabia si mostrava mal de cap o que.   
 
 
El clavicèmbal és un instrument difícil. El seu so, de martillets, pot fer-se avorrit i provocar al “públic-de batalla”, els badalls que Mozart temia del seu emperador. Però amb la ment i el cor predisposats, segurs de que el compositor no s’entretenia atzarosament al compondre, vam escoltar la interpretació de l’Andrés amb actitud optimista, respectuosa i agraïda.  I el cert és que, agent i partitura, es van conjuminar amb gust, fent de la desfilada de notes musicals, un cos amable, precís i estèticament càlid. La composició combina parts de grans filigranes de corxeres, amb d’altres parts de pausa i esplai, com coixins, que és on potser es troben els grans paràgrafs melòdics més representatius de Bach. Però mentalment, el que els sentits perceben, es tradueix com una espècia de construcció que l’intèrpret procura donar-li sentit. Sentit per cada nota i pel conjunt que toca a cada tecla, però també de ritme, temps. Els cops dels martellets semblen construir com una escala o participar en l’elaboració de les construccions geomètriques d’un Tetris, en que tot encaixa solament d’una forma determinada. I que un fallo –que potser els experts reconeixen millor-, permet decidir si els gols d’una interpretació són millors que els d’una altra. Perquè en un concert en directa, igual que en el dibuix amb tinta o en el linòleum, o el ball o l’aquarel·la, no hi ha possibilitat de rectificació. En aquest sentit crec que l’Andrés, amb la complexitat del seu instrument i no se si jugant, per a molts, a la contra, amb un instrument inconfessablement antipàtic, va saber transformar la proposta amb un regal per les oïdes menys acostumats a aquesta música. I escric això suposant que el clavicèmbal es feia antipàtic a una majoria i potser he remarcat massa un prejudici propi.
L’Estany, i els concerts d’Stagnum tenen la particularitat que es celebren en un ambient proper, familiar. I després del concert poden passar coses com que acabem prenent una cervesa amb el clavicemblista i parlant de coses viscudes i de projectes de futur.
 

Detalls a la taula 

Andrés prové d’Albacete. Directament, amb cotxe, a les sis del matí de dissabte havia carregat el seu propi instrument al cotxe i havia pujat cap a l’Estany. Un viatge directe, segur amb les eines pròpies. Sis hores de conducció. Arribar, muntar, preparar, afinar assajar. Primeres gravacions, assajar i concert. Ens consta que ahir diumenge, a les 7 del matí ja estava de tornada cap al seu poble. David Cid, en la presentació del concert, ens havia dit que Andrés portava assajant el concert des de feia mesos i que això exigia tocar la peça, constantment, una i altra vegada, dia darrera dia, per anar afinant i llimant. I és una peça que Andrés Andrés exercita regularment. De fet els bons musics són constants assajadors. És com practicar un exercici matemàtic que la solució pot variar per detalls petits. Ens va dir, que evidentment, també coneix altres repertori. Ens va explicar que havia començat també a tocar el piano, però que va decidir especialitzar-se en el clavicèmbal, perquè li motivava i perquè professionalment, l’especialització significava una via més fructífera. El clavicèmbal és el dipositari d’un repertori extensíssim, de partitures pertanyents a tres segles. Encara té un auditori interessat en escoltar-ho. Vam saber que de composicions per clavicèmbal encara ara hi ha compositors que en fan, però l’Andrés diu que la música contemporània no li interessa i que amb les obres del Barroc i dels segles il·lustrats ja en te prou.
 Comentari a part, em resulta una mica estranya l’aversió dels músics actuals per certs àmbits de la música contemporània que per sistema, es descarten. Aquí hi ha algú que falla. Si bé podem dir el mateix per part de l’atenció d’artistes i públic respecta certs sectors de l’art plàstic, crec que en la música l’animadversió per la música hereva de la clàssica és major.  Andres també ens va explicar que s’havia muntat una discogràfica per editar-se i gravar treballs d’altres músics. Les trobades de l’Estany a més de moments musicals, al final també poden resultar sent punt de trobada d’idees i inquietuds.







Ceràmica amb identitat
 
Aleix Art
Vista d’una part de l’exposició de les Benetes a la capella de la Pietat de Vic. Les Benetes fa cinquanta anys que fan funcionar un  taller de ceràmica ben particular. Al voltant capella  hi ha algunes teles conservades pintades per  Josep Maria Sert. Si no recordo malament és el què queda de la primera decoració de la catedral de  Vic, que es va cremar durant la  Guerra  Civil. Sert ho va tornar a  pintar tot i és el  conjunt que ara podem veure a la seu. Enguany es compleixen 70 anys mort del famós muralista, tiet també del Sert arquitecta.
 
Vic/ Centelles. Parlem ara d’una exposició que ja ha acabat. Però és el cap del fil que seguirem i ens conduirà per això i per altres motius a Montserrat. Diumenge passat a Vic es va acabar la mostra del taller de ceràmica de les monges de Sant Benet de Montserrat. Commemoraven els 50 anys de la fundació d’aquest taller. Les circumstàncies i els detalls  esperarem a reunir-ne més informació per poder-ho explicar amb propietat. A la capella de la Pietat –la de les  pintures de Sert-, hi havia exposició i venda de les peces de temàtica cristina que fan i també de peces utilitàries, tipus gerros. Iconografia i volums remeten tots a un estil molt concret i fidel, que gràcies a visitar l’exposició he pogut concretar que pertany a les Benetes. Perquè no és rar trobar la seva obra repartida per la nostra contrada. Però desconeixia el significat de les inicials SB i ara ja les hem “caçat”. Les responsables osonenques de la sala ens van explicar que la monja fundadora del taller i el seu equip s’havien anat a formar  a l’escola Massana de Barcelona. El cas és que durant aquest temps han encunyat un estil iconogràfic de caràcter amable, de tint mediterranis, amb un caire com de ninotaire i sintètic. Esperem trobar l’ocasió per respondre algunes preguntes. Com per exemple l’origen del recurs de fragmentar en petites peces irregulars de forma i tractament els relleus –algun cas en particular recorda els dibuixos primerencs de Guinovart-.
A.A.

A part dels relleus de figura sencera de sants o dedicats a
Jesús, el taller també  produeix relleus de tipus historiat i
moralitants, il·lustratius de la vida catalana 
i del missatge cristià. Aquest en particular és el que fa pensar
amb altres grans artistes moderns de Catalunya, 
com Guinovart (els seus dibuixos del camp) o les  xilografies
de E.C. Ricart. M’agrada la idea de  fragmentar i desigualar
les peces d’aquest relleu-puzzle.  
 Però hi havia un altre tema que per una circumstància especial, referme’n fer aviat una excursió montserratina: les figures de les ceràmiques, tenen els ulls rodons. Un recurs que és propi dels il·lustradors, però que també vam trobar en les pintures de Ramon Calsina. I de fet les  figures de la ceràmica beneta recorden bastant a les de Calsina. Casualitat o no. I casualitat o no, el proper divendres 17 de juliol, al Museu de Montserrat, s’hi inaugura justament una exposició dedicada a aquest pintor, Calsina, tant particular i especial de la postguerra. Recentment ja vam veure i escriure sobre una exposició d’ell a Terrassa. Però la nova cita  a Montserrat és l’excusa perfecta per completar la visita a la serra màgica de Catalunya i de pas entrar al museu, que és un veritable santuari de l’art.
Però és que encara hi ha un altre motiu nou: recentment, Sean Scully, pintor de tipus expressionista abstracta (com un hereu de Rothko) ha completat la seva intervenció decorativa a Santa Cecília de Montserrat. Per tant, intentarem que no passi  l’agost sense fer una visita al tron rocós de la Moreneta, per poder disfrutar i després explicar tots aquests tresors.   






Cantus Firmus assaja el rèquiem de l’esperança a Tavèrnoles
 
 
Tavèrnoles/ Centelles. El fet de seguir al cor Cantus Firmus a Tavèrnoles per tornar a escoltar el rèquiem “Eternal Light”, de Goodall, era un desig confirmat des de que diumenge passat, es va poder escoltar a Centelles.  És una obra tant magnífica! És una obra medicinal: dilluns i més cap al dimarts, sentia com dintre meu, molt baixet i fluixet, com un  “baix continu”;  una musiqueta que a vegades, en moments tranquils aflorava. Era com un coixí agradable! Calia tornar a escoltar aquesta obra britànica!. Que a més d’alguna manera ens pertany, perquè és del nostre temps, del 2008. I també, Cantus Firmus –i els conjunts mallorquins-, l’han fet nostre, interpretant-lo en directa i fent-lo vibrar per l’espai de l’església de Centelles. I diumenge a Sant Esteve de Tavèrnoles. Evidentment perquè el rèquiem  de Howard Goodall es transmeti bé i medicianal cal el compromís i empatia del cor amb l’obra. Però com ja vam anotar a la Crònica, això no era cap problema i diumenge a Tavèrnoles, tot va tornar a anar ben rodó. La diferència és que la interpretació de l’assaig, anava solament a càrrec del cor centellenc, amb l’acompanyament d’un piano, que puntejava els cants. Però l’obra era la mateixa i la seva màgia es va estendre igual. A la sortida de l’església, de passat romànic, de Tavernoles, el director  de Cantus  Firmus, Gabriel Miralles, ens comentava,  que  allà, s’havia acabat el projecte del Rèquiem i que ja era hora de passar pàgina i abordar nous projectes. Hi ha coses ben efímers. 











La mina de l’Estany
Aleix Art
Fotos de la Mina i de l’Estany

L’Estany/ Centelles. Avui a l’Estany feien, com cada any,  la fira de la Immaculada. Parades d’artesania i de productes de la terra es reuneixen al voltant de l’església del monestir. He comprat  xocolata  d’Agramunt i un llibre dedicat a tècniques del gravat en un quiosc que tanca per jubilació. El venedor ha estat editor, astròleg, artista, etc. Pels voltants de l’Estany hi havia pintors preparant les seves teles per participar al concurs de pintura rápida. I també hi havia la nostra amiga Marina Berdalet guiant un grup de forasters per la zona on hi ha els regs coberts que desaigüent el que havia estat l’estany. Si es poses un tap al començament, l’estany tornaria a aparèixer, com fa quan plou molt i molt. Però ja en el segle XIV es van fer les primeres canalitzacions per treure’n l’aigua, ja que era font de malalties i al seu torn, les terres que van deixar-se al descobert varen esdevenir un terreny agrícola molt bo.

La Marina explicava aquesta història i sobretot la construcció més seriosa d’un reg cobert, una claveguera, el que n’hi diem una mina de pedra seca i coberta de canó que desaigua les fonts de l’estany cap al rierol que va a parar cap a la zona  de Santa Maria d’Oló. La neteja, restauració i estudi d’aquesta obra d’enginieria del segle XVIII ha parmés posar en valor aquesta obra i ara s’ofereix com a bé d’interès cultural a veins i visitants. La Marina, artista de soca arrel, comparteix ara el seu talent amb les tasques de patrimonialització i divulgació d’aquesta obra.
En el curs de la fira d’avui es feien les primeres visites guiades que, prèvia reserva, es poden oferir a altres grups i persones interessades. El traçat  de la mina permet veure diversos punts interessants, com les boques de captació i sortida, els pous de respiració, les fonts locals. En una dels pous s’hi ha practicat un accés que permet introduir-se al mig del traçat de pedra i espiar-ne la seva fisonomia.
La vista a l’Estany sempre val la pena. La Mina serà ara un atractiu nou. Però si hi aneu no podeu pas deixar de visitar el  claustre i l’església de l’antic monestir d’origen romànic. Tot i que restaurat i modificat, manté un aspecte genuí natural, amb la seva pedra de color castanya. El claustre consta entre les relíquies de l’escultura romànica per la decoració dels capitells, entre els que s’hi troben interessants exemples historiats i de formulació geomètrica.

Una part de les dependències del monestir acull un petit museu amb material moble d’interès: ceràmica antiga, escultura, mobles de fusta… Hi ha diversos sarcòfegs amb les armes dels  Centelles esculpides.

 L’Estany és a tocar de la nostra vila. Per anar-hi, si fa sol i ho veieu clar, podeu aventurar-vos per la drecera que connecta Banyeres, la falda de la Puigsagordi, les antenes i surt a la Pollosa, per seguir després cap a Collsuspina i Moià. També hi podeu anar per Tona o Castellterçol (no és molt més llarg). A Moià, heu de travessar el poble i seguir cap a l’Estany, directament, passant per la carretera que en arribar al poblet monacal, està custodiada per una formosa galeria  de plataners, com pocs en queden en les rutes catalanes. Bastant abans de veure l’Estany es troba una   creu de terme a la dreta i després una font. De la font fins a tocar al poble, sempre a la banda dreta, s’hi estendria l’estany, ara ocupat per camps i pastures.

La meva visita al petit poblet havia d’acabar abans de les dues. Però el tema s’ha anat allargant i al  final  m’he quedat a dinar al restaurant de Ca la Tona, que feien menú i estava prou bé. He compartit taula amb uns jesuïtes, amics i familiars dels nostres amfitrions estanyencs.   
 








Shodo: una qüestió de traç

Us informem que Meritxell Codina farà a Centelles el primer curs d’introducció a l’escriptura japonesa- shodo. No calen coneixements de japonés. Només una mica d’escoltar i aprendre com hom s’ha de seure i moure per fer el traç. Ho vam provar fa poc, i la cosa enganxa.
Aquest curs es farà el proper dissabte, 15 de novembre, de 4 a 7 de la tarda, a l’aula del Bar del Casal Francesc Macià. 3 hores.
Per informació i inscripcions: 
Meritxell Codina Belloso <codina2007@gmail.com>
A l’entorn de l’art medieval
Sant Serní de Tolosa
Barcelona/ Centelles. Per qui disposi dels dilluns al migdia, pugui baixar o estar a Barcelona i anar a sentir una classe sobre art medieval del que s’estudia a la universitat, aquí va aquest curs destinat a un públic general, cuinat des del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Rosa Alcoy n’es la coordinadora. Hi ha 10 sessions de dues hores, repartides entre el 29 de setembre i l’1 de desembre. Tema: l’art medieval.  Amb els títols de cada classe ja n’hi ha prou per fer caure la baba:
 
  1. Les grans obres de l’arquitectura romànica europea. 29 de setembre, Rebecca Swanson
  1. El romànic i les arts del color: murals, vitralls i còdexs il·lustrats, 6 d’octubre, Rosa Alcoy
  1. L’escultura i el món dels claustres en temps del romànic. 13 d’octubre, Pere Beseran
  1. Romànic i Gòtic: les arts figuratives del 1200, 20 d’octubre, Alba Barceló
  1. Al final del romànic, arts del volum i arquitectura del primer gòtic, 27 d’octubre, Pere Beseran
  1. El gòtic i les arts del color. Dels inicis a Giotto , 3 de novembre, Alba Barceló
  1. Arquitectura i escultura gòtica a l’Europa meridional, 10 de novembre, Joan Domenge
  1. El gòtic i les arts del color, de les escoles toscanes al gòtic internacional, 17 de novembre, Rosa Alcoy
  1. L’art dels Països Baixos al final de l’Edat Mitjana, 24 de novembre, Rosa Terés
  1. Obres rares, excepcionals i curioses del període medieval, 1 de desembre, Rosa Alcoy.
 

—————————————

Tast de lectures

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Caldes de Montbui / Centelles. Dissabte a la tarda: sóc a Caldes. Tinc la furgo aparcada a un solar, amagadeta fins que sigui hora de descarregar els gravats de la Rosa Permanyer. Em trobo a El Centre, l’emblemàtic Ateneu democràtic i progressista, on hi ha un acte cultural engrescador: persones, per mi anònimes, s’aixequen de la cadira i pujen a l’escenari per llegir versos o petits textos propis o prestats, dedicats. Es tracta de la iniciativa “Tast de lectures” que organitzen Joan Serra i Marc Pujol. Serra fa d’escriptor i caçador. I en Marc està en el paper d’editor desitjós de lectura. Tots dos tiren endavant la proposta que es concreta en aquestes vetllades i sobretot en un petit llibret que recullen textos aportats per diversos col·laboradors, que de mica en mica han anat pescant. Ara ja han de fer selecció i descartar. Però a El Centre tothom pot pujar a l’escenari, més enllà del llibret i aportar lectures fresques. Vam  sentir la veu de varis autors de llibres, com la Judith Ortiz, que posa tanta ànima i passió en la declinació dels seus versos!!! Hi ha lloc pel català,el castellà, l’anglès o inclús el romanès. Compartir lectures….

 
 
… Fa un any que aquest Tast funciona i al dotzè número de la revista han sumat la col·laboració dels alumnes de gravat del Taller d’Art Municipal Manolo Hugué. Rosa Permanyer és la mestressa d’aquest grup, però  les obres les signen els dotze alumnes. Cada un s’ha cuidat de fer una coberta amb linòleum, que  ha  estampat quinze vegades. Això vol dir que pel  TAST 12, hi ha 12 portades diferents i 180 exemplars en total, que es venen al preu simbòlic de 2,5 €/  unitat. Normalment el Tast costa 0,50. Una mínima inversió per compartir una macedònia de galàxies creatives de les lletres i ara també de les arts del paper. Al mateix local d’El Centre, a un pis superior, en forma  de claustre hi ha l’exposició  de les portades, aquestes estampades a foli  sencer, amb marges. Proves d’artista o petits tiratges dels treballs definitius, que han acabat tallats a sang i doblats. Les estampes són molt coloristes. Al taller de Caldes treballen amb tintes litogràfiques d’impremta. Donen colors molt càlids. La gràcia del linòleum és que de seguida es presta a expressar i qui s’hi posa en pot treure molt partit. A mi m’ha tocat el Tast de l’Anna Garcia.  Justament el número 15 de 15. Destaquen dues libèl·lules voleiant per una  branca. Ratlles respectades de la planxa,  donen energia i moviment al conjunt. Només falta dir que el color base és un vermell granatós.    

Més informació: tastdelectures@gmail.com

———————————————————————————————————-

Imatges de Carla Arenas
Carla Arenas, gravadora de relleu
 
Al segon curs de Dibuixant la Ciutat, a Sant Lluc, hi vaig conèixer a la Carla Arenas. Ja m’havia dit que era professora de gravat a la Llotja. Resulta que també fa gravat en relleu: aquí hi entra el linòleum, la xilografia i altres recursos que aquesta noia es presta a ensenyar en cursos que imparteix. Com el que va donar el passat dissabte  a la botiga barcelonina, Vostok, dedica al gravat i l’estampació.  Però no havia vist encara obra seva i ha estat via facebook i mostrant els seus propis treballs utilitzats  en el curset, on tenim una oportunitat. Les imatges parlen per si soles. A que sòn xules?
Més imatges: album de facebook







Dibuixos cap a N.Y.

La galeria Artur Ramon-Barcelona, carrer de la Palla, 23- ens ha informat que preparen un paquet de dibuixos per presentar a la MASTER DRAWINGS NEW YORK, on s’hi presenten cada any. 
 
La Mónica Ramon ens escriu que: “Enguany a Nova York presentem una sel.lecció de quasi quaranta dibuixos que van del segle XVI al XXI.
– Les dues peces principals són:
-Andre de Lione, Cap de turc, sanguina, dibuix inèdit que es vincula al quadre “Elefants al circ” del Prado
-Fortuny, El Venedor de tapissos, aquarel.la de gran format que es vincula al quadre de Montserrat
 -També fem una aposta per a donar conèixer l’art català a NY seguint l’estela de la mostra del Metropolitan i Cleveland de fa uns anys:
Joaquim Torres-Garcia, el dibuix que va servir de portada del llibre “Poemes en ondes hertzianes” de Joan Salvat-Papasseit
Ramon Casas, dibuix de Ciclista i carta a la seva mare.
Album de Mallorca de Joaquim Mir.
Dos dibuixos de Gaspar Homar preparatoris per a mobles modernistes
Dos projectes de farola d’Eusebi Busquets.
Dos pastels de Canals (l’any passat vem vendre un dibuix a la National gallery de Washington).
 A través del BLOG l ´Artur Ramon farà uns escrits  de les
vivències i experiències que tinguem al llarg d´aquests
deu dies a la ciutat de Nova York,…
Més informació a http://arturamon.com/






Patrimoni modernista europeu a la web

Nom: Partage-Plus
Breu descripció:
El 2012 la Comissió Europea va engegar el projecte Partage-Plus, dedicat a difondre i fer més accessible el patrimoni europeu d’art modernista. Hi participen 23 museus i institucions de 17 països diferents: Portugal, Anglaterra, Bèlgica, etc. Catalunya hi té present el Museu Nacional d’Art de Catalunya que avui mateix ha anunciat que ja estan disponibles al lloc web corresponent una part de les 2020 imatges d’obres i documents: no poden faltar obres de Gaudí, els mobles de Gaspar Homar, pintures dels Casas, Rusiñol, Nonell, escultures. Partage-Plus vols arribar als 75000 objectes i ara estan ja a la línia dels 22.000. El material reunït inclou imatges en 3d d’algunes obres.
Web:

Joies de disseny a Hostalets

Foto: Aleix Mataró










Què és?
Recién Llovido

Descripció breu: 
En números rodons, fa deu anys que vaig perdre la pista d’una noia que la trobava al tren, de tornada de la feina a Barcelona. Aleshores estava a punt ella de deixar una feina de joieria a Barcelona, per obrir un negoci propi a Hostalets de Balenyà. Però d’això fa 9 anys. Els designis han volgut que la mostra Col·lectiva ens tornés a posar en contacte i pogués visitar el seu establiment i taller, que funciona amb energia positiva al poble veí, molt a prop del pavelló d’esports. La botiga de joieria es diu Recién Llovido. Un terma que és un concepte. Una pauta on la Sílvia Valenciano situa el seu neguit creatiu. Treballa tot tipus de materials nobles i no tant nobles. D’alguna manera, tot el què li posen a les mans, ho transforma en un collaret, unes arracades o un anell. Repeteix bastantes vegades, que fa “reciclatge” de peces de metall. Fa dissenys, molt frescos, en que veiem formes molt grans, com les papallones o els anells amb pedres rodones. Té també una línia d’altres joies més “comercials”, que també són com més portables, pel dia a dia. S’inspira en l’arquitectura japonesa o en la naturalesa. Ha anat crean col·leccions pròpies que han cridat l’atenció d’una clientela exclusiva, però també d’una altra propera i familiar. Les seves joies també han arribat a sortir a algunes prestigioses revistes de moda. Es tracta d’una producció feta amb enginy i molt econòmica. Si bé assegura que el què fa i ven,  és suficient per arribar a finals de mes. Perquè, amb aquestes coses, és tant important sentir-te bé amb les coses que fas, com saber que cada migdia tindràs un plat a taula, amb el que t’has guanyat. La Sílvia porta el seu taller de joieria, amb el suport del seu marit, en Joan, que l’ajuda a vendre i, potser li fa com de “Pepito Grillo”, perquè no es deixi portar massa per la màgia de les coses petites.

On són:
C/ Sant Miquel, 33
Hostalets de Balenyà.

Títol:
Curs intensiu de fotogravat

Professora-gravadora:
Fina Tuneu

Resum: 
Amb la Fina Tuneu vaig descobrir l’encant dels cursos d’estiu. Després d’un curs anual de gravat, venien quatre dies per fer alguna cosa nova i diferent. Un pica pica d’alguna tècnica que ens hi podíem dedicar més a fons. Ella mateixa ens va introduir a un grapat d’alumnes als secrets del fotogravat. Aquest any amb els alumnes seus que continuen a Vic ho han aprofundit. I els propers dies 19 i 20 de juliol redoblarà l’estudi del fotogravat, amb alumnes novells i més experimentats. Serà en dues classes especials al taller de la Fina a Tona, on disposa de totes les eines necessàries per fer tot el procés. A part de ser un lloc acollidor i proper al centre de la vila osonenca, on suposo que tard o dora acabaran els alumnes, prenent una orxata.

Contacte:
a/e: sutun1@yahoo.es
Tel.:617465687


Facilitat per expressar

Nom: Elisabet Mateu

Àmbit: Fotografia

Breu descripció:

Passejant una estoneta pel Facebook he trobat un enllaç de l’Elisabet Mateu, una centellenca,  que ens presenta uns retrats d’unes amigues. Així he descobert els seus passos com a fotògrafa i alguns àlbums de temes personals: colors de Barcelona, retrats i pintura corporal. Aquest darrer potser és el que em resulta més interessant, ja que m’agraden molt les esquenes. Però també resulta que em sembla original que retrati a la persona des del seu darrera i en tregui un profit plàstic: l’Elisabet captura les articulacions dels muscles, les projeccions de la pell, la llum, l’ombra i la intervenció pictòrica de la mà del propi cos retratat. En general trobo que ens trobem amb un treball, tant en aquí, com en les altres sèries d’una fotògrafa que té facilitat per capturar emocions i expressar coses. 

On trobar-ho: 

http://www.behance.net/emateum

 
 
 
PÀGINA WEB
Breu descripció:
Els agents turístics i culturals de la comarca d’Osona han posat a punt una aplicació pel mòbil que serveix per   orientar i informar sobre el ventall de recursos d’oci, gastronomia, l’agenda i altres dades d’interès de la comarca. L’aplicació és gratuïta.
 

ARTISTA / TÍTOL / TÈCNICA

Les Objets trouvés

Breu Descripció

A ceràmica hi ve una noia que es diu Raquel. Resulta que una de les seves “especialitats” és recollir mobles vells o abandonats i els pinta. Però no amb colors plans, sinó que hi aplica la seva poètica pictòrica. Amb motius més atmosfèrics i camps de color. Aire abstracte. Encara no conec massa la seva obra. També fa altres tipus de treballs, per encàrrec o per ella. També restaura pintura. El cas és que acaba d’obrir una web pròpia on es pot veure el què fa i contactar amb ella per encarregar-li projectes. 






www.lesobjetstrouves.es





ARTISTA / TÍTOL / TÈCNICA

Montse Uran, blogger del Rebost de la Montse

Receptes i suggerènciees gastronòmiques per un bon Divendres Sant


Relació imatges: 

1) Ram de carxofes
2) Bacallà de Divendres Sant
3) Bunyols de Can Molas
4) Vi de vent



Breu Descripció


Estem ja a la Setmana Santa. Si voleu, per exemple, passar un Divendres Sant amb més glòria de l’habitual podríeu estudiar i aplicar alguna recepta de les que proposa la Montse, la blogger del Rebost de la Montse. Apassionada de la cuina, experimentadora i amb interessos tant en la cuina tradicional com en la més moderna, ens proposa pel proper divendres, un àpat de nivell. El plat fort és el Bacallà de Setmana Santa, cuinat amb el peix islandès, mongetes, carxofes i altres ingredients que donen lloc a un bon “potage”. Per rematar-ho ens proposa uns bunyolets dolços, aquests preparats a la pastisseria centellenca de Can Molas, on en són uns especialistes. Si pel plat fort, la Montse suggereix un vinet blanc, a les postres ho canviaria per un producte que potser desconeixereu: vi de vent, procedent en aquest cas de Tarragona. Assegura que l’ampolla és plena d’un vinet dolç que es va descobrint a poc a poc. Recordeu que estem en temps de setmana Santa i que no són molt apropiats els excessos. 


Més informació, on trobar-ho:



www.elrebostdelamontse.com/bacalladivendresant.html

Marta Calvo
ARTISTA/ TÍTOL/ TÈCNICA/
1 a 3) Marta Calvo Martínez (1977)
1)      “Epiphone”, dibuix amb llapis i llapis de colors sobre paper.
2)      “A ple vol”, aiguafort.
3)      Treball sobre la planxa de coure
 
Breu descripció
Conec a la Marta Calvo desde que es va incorporar com a companya en el taller de gravat de’n Carles Vergès. Però enlloc de començar a fer un repàs de les tècniques bàsiques es va deixar guiar pel mestre en una sèrie d’exercicis de línies, trames i dibuixos cada cop més complexos: un ou, un bust… fa uns dos anys que li vaig perdre la pista i ara ja penja els seus dibuixos i creacions a internet on demostra que ha anat agafant un bon domini de les tècniques. Si bé es veu clara l’ombra del mestre, bé es pot dir que ha tendit a portar-ho cap al seu terreny sobretot amb temes propis. Com en el cas de “Epiphone” conrea un motiu dedicat als instruments de música  moderns que coneix molt de prop ja que el seu marit toca a una o dues bandes de música. De manera que la Marta fa una crònica gràfica del seu entorn immediat, però amb una gran paciència de treball i esforç d’interpretació artística.
On trobar-ho

One thought on “SALONET

  1. Moltes gràcies Aleix!
    A tothom ens agrada que ens reconeguin la feina feta, i la veritat es que ho has fet amb escreix. M'he emocionat molt al llegir les teves paraules. T'ho agraeixo!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: