Jordi Díez, el teixidor d’acer

Dimecres tenia cita amb l’escultor Jordi Díez per valorar una mica tot el rebombori generat entorn al monument a Rafael Nadal, presentat abans de les vacances

Imatge capçalera: Jordi Díez treballant amb el seu Rafael Nadal. Foto cortesia de l’artista

Centelles. A dos quarts de vuit tocava el timbre del taller que Jordi Díez té al centre de la vila des de fa uns anys.  Estava fent anar la polidora per llimar soldadures. Si no tenia “marrons” de la feina –complicacions- podíem tenir una estona per xerrar tranquils. I aixís va ser: una hora de conversa.

El taller de l’escultor està bé. Més que molt gran, és un espai ampli que l’hi permet treballar bé. Té una part de taller i una part com d’oficina. Ara està treballant per un encàrrec velazquià per una col·leccionista. Ho treballa a prop d’una taula plena de varilles, eines, amb els guants i el casc de protecció. La seguretat també compte en la seva obra i ens explica que actualment el material de soldadura l’hi ve sponsoritzat per Fronius, una empresa germànica d’alta qualitat que admiren el seu  treball i estan encantats que els seus productes siguin per fer monuments  com el de Rafa Nadal, que està al Roland Garros de París.

També té a l’estudi una escultura d’una figura suspesa que va a una façana d’un hotel de Barcelona, situat al carrer Casp. Es tracta d’una figura inspirada en un personatge de les pintures de Lita Cabellut, qui està al corren i encantada amb la transformació escultòrica.

Jordi Díez, el dimecres passat al seu taller – Foto: Aleix Art

Díez és fidel al seu espectacular estil en que construeix l’obra amb varilles d’acer inoxidable que va doblant i soldant i unint amb xapes. Més endavant ens explicarà que és un material bo, costós, però molt resistent i que l’hi dóna molts bons resultats plàstics. El seu és un treball de plens i buits. Díez  explica que treballa l’escultura construint primer un esquelet i quan té les parts definides ho va recobrint, com s’hi afegís una pell. És com un teixidor de fils d’acer inoxidable. La seves obres tenen un aire futurista: una vegada l’hi van dir que el seu Abate Marchena d’Utrera, semblava un “Terminator bo”.

Temor i passió

Li  demano si no li fa por enfrontar-se a encàrrecs i ens diu que por, no,  temor. Perquè no és fàcil amb la seva tècnica assolir la semblança en retrats, sobretot en casos com els de Rafa Nadal. Amb  altres obres que ha fet, pot especular una mica amb el rostre. Però amb algú tant famós com Nadal s’hi ha d’acostar molt. Explica que va prendre infinitat de mides en viu del Rafa, de la seva anatomia i faccions per tenir-ho tot estudiat. Al fer el rostre, tot i que partia de les seves indicacions, el que sortia no s’assemblava en res i al final va passar de tots els papers, per poder-lo acabar acceptablement. Díez és molt perfeccionista.

El monument a Nadal l’ha catapultat internacionalment. Abans ja era conegut per algunes obres, però ara rep més encàrrecs i pot proposar nous reptes, amb més receptivitat. Es va frustrar una altra escultura del Messi blaugrana amb la marxa del futbolista a París. Però està voleiant en l’ambient, una escultura dedicada a “l’astronauta de Salamanca”. Inspirada en un relleu de pedra de la catedral salamantina que s’havia pensat que era antic, però en realitat és d’ara: un col·leccionista volia un astronauta salamantí del Díez. I ara, a més, la NASA vol convertir l’astronauta del relleu en imatge corporativa. Díez ha treballat en un projecte i ha fet un model petit per proposar-ho als americans. Estàn dialogant. També vol fer un lluitador de sumo pel Japó, ben digne d’aquest esport.

Díez ve de Valladolid (1966), però diu que hi va passar poques hores i que ràpidament van venir cap a Barcelona. Va estudiar a Madrid i va estar uns mesos a l’Àfrica i a la tornada no  volia viure en una ciutat. Coneixia una mica la zona del Vallès Oriental i va tirar cap a Osona a veure què trobava  per instal·lar-s’hi. Va descobrir Centelles i l’hi va encantar i és on viu des de fa molts anys. A vegades ha participat dels Estudis Oberts, sobretot quan tenia el taller a les granges de Can Victori.

A Belles Arts feia pintura i escultura a la vegada. Diu que l’hi agradava dibuixar còmics, però que es va trobar modelant les figures dels seus personatges i allò l’hi va encantar encara més: ell el que volia ser és escultor!

De Valladolid coneix bé el Museo de Escultura. Admira les talles policromades. I ell ha passat per etapes d’escultor picapedrer. Però ara les seves obres les construeix. I parteix sempre d’un coneixement molt bo de l’anatomia i del dibuix que l’hi permet plantejar qualsevol repte. Diu que això no és habitual. Admira altres escultors  -com Javier Marín-. I sobretot Miquel Àngel. I s’aparta de la comparació amb Plensa: es tracta d’escultures fetes amb conceptes i punts de partida diferents.  

Rostre del monument a Rafael Nadal on es veu bé la semblança i el treball amb l’acer inoxidable. Imatge cortesia de l’artista

Díez és sempre un artista molt ocupat que passa moltíssimes hores al taller. Treballa sol. Ell diu que de col·laboradors té la indústria que l’hi subministra material. Però només ell sap com ha d’acoplar les varilles o com ha de soldar aquí o allà per donar forma a la seva obra.

El nostre escultor ara està en un moment dolç de la seva carrera i va experimentant amb les seves estructures d’acer inoxidable. Diu que aquest és el material de l’escultura del segle XXI. Ell ho treballa des de fa uns 15 anys. Va començar amb els  “amants d’acer” (que reben als veïns d’uns pisos de Centelles). Abans ho havia provat amb ferro però no l’hi acabava de convença. Amb l’acer s’hi sent còmoda. L’obra que, per molts, el va catapultar va ser l’Ildelfons Cerdà que rep als visitants a l’entrada de Centelles. Díez admira Cerdà i lamenta que sigui poc valorat. Encara podria ser que fes més escultures de l’urbanista, per a Barcelona. Ja es veurà. Cerdà va ser el 2010. Han passat onze anys. Ha evolucionat i Jordi Díez sempre va posant-se reptes nous. No el perdrem de vista.

La Ricarda es posarà de moda

Dimecres 15, s’inicia la Barcelona Gallery Weekend. Ens fixem amb la proposta de Lab36 amb Bea Sarrias i Morrosko Vila-San-Juan, pintura i cine, dedicada a La Ricarda, al focus mediàtic per estar dintre els plans d’ampliació de l’aeroport.

Imatge capçalera: escena del film de Morrosko Vila-San-Juan que es presentarà a l’exposició “Benvinguts a La Ricarda” – Imatge cedida per la galeria Lab36

Centelles. Tinc llista de vàries galeries per visitar dissabte al matí i a la tarda i més enllà. Perquè dimecres comença la Barcelona Gallery Weekend amb la inauguració de totes les exposicions a la quarantena de galeries de Barcelona i voltants. La BGW dura cinc dies, disposa un horari ampli, i espera sobretot empenya el gaudi i el consum d’art. Les exposicions s’inauguren juntes i després cada una té el seu calendari de duració, en el transcurs de la tardor.

No se massa com vehicularé les novetats que apuntaré a la llibreta. Ja trobarem la manera d’anar-ho digerint. D’entrada ens fixem amb una  proposa que abraça art i actualitat: en mig de la gran comèdia política al voltant de l’ampliació de l’aeroport i la seriositat en la conservació del delta del Llobregat, ens trobem en una proposta que aboga per divulgar una de les joies arquitectòniques i símbol cultural de la zona: La Ricarda.

L’exposició “Benvinguts a La Ricarda” que inaugura dimecres el Lab36 – c/ Trafalgar, 36-, germana petita de la galeria Senda, presenta una col·lecció de disset pintures acríliques de gran format, de Bea Sarrias i un film d’ella i de Morrosko Vila-San-Juan, que estan dedicats a l’habitatge dissenyat per Bonet Castellana. Tant pintura, com audiovisual revaloritzen l’espai arquitectònic que es conserva a pocs metres de l’aeroport.

Quan parlem de La Ricarda ens referim a un fabulós habitatge d’estiueig d’estil racionalista en mig de pins, dunes, aigua, herba i en ple Delta del Llobregat, dissenyat entre 1949 i 1963 per Antoni Bonet Castellana i encarregat per Ricardo Gomis i Inés Bertrand. Aquesta elegant casa es va convertir amb el temps amb un espai de trobada d’artistes. Actualment encara és una arquitectura estudiada pels experts i els descendents la preserven i admeten visites per tal de divulgar-la i preservar-la.

La Ricarda està amenaçada pels plans d’ampliació de l’aeroport del Prat. En aquest cas, però no es pot pas moure. Fa anys ja es va remoure l’opinió pública per l’ampliació de l’aeroport i la construcció de la tercera pista i la zona de La Ricarda ja es va sentir amenaçada. Per allà hi havia també una granja modernista, una antiga lletera, que es va decidir desmuntar i traslladar a un altre emplaçament del Prat. I sino pregunteu-ho a l’artista garriguenca Fina Tuneu que durant mesos va estar treballant en la reelaboració de les ceràmiques decorades, blaves i blanques pels murs. Han passat uns anys i ja es planteja una  altra ampliació. Però ara és més difícil i juntament amb l’amenaça medioambiental suposa un bon problema. La Ricarda s’ha de preservar.

Pintura i films

Bea Sarrias pintant una de les obres de gran format que es podran veure a l’exposició – Foto cedida per la galeria Lab36

Bea Sarrias, la pintora, ens assegura que fa més de vuit anys que l’espai la té enamorada i per això, des de que ho va descobrir hi ha dedicat diverses sèries pictòriques. Formada a Belles Arts, a Barcelona, Sarrias ha convertit l’arquitectura en el seu tema principal: ens explica que enlloc de retratar persones, ho fa de construccions, atreta per la llum i l’atmosfera sobretot d’edificis d’estil modern i racionalista. Però fa tant obra d’autor com més “anònima”.

A Centelles vam tenir una obra seva, al Premi Centelles del 2015, amb un interior en tons negres i blancs, d’un pis de l’Eixample, d’una etapa seva dedicada més a retratar “espais molt viscuts”. Ara s’interessa per l’arquitectura moderna directament. El 2019 es va plantar al vestíbul de la seu de l’OTAN a Brussel·les i ho va pintar. Va ser el primer cop que pintava en públic i diu que potser ho repetirà.  

Fa sis mesos van fer la proposta del nou apropament pictòric a La Ricarda, a la galeria barcelonina. No és una cosa d’ara. Ella mateixa ens assenyala que és impossible pintar disset obres en un mes i mig. Parlem de mig any de preparatius i d’obres de gran format. Ella ha fet les pintures i el projecte inclou el film amb Morrosko que ha col·laborat diverses vegades amb la Bea, filmant edificis especials, com un espectacular habitatge circular al Matarranya, obra dels belgues Kersten Geers i David van Severen. També ja van col·laborar en un primer vídeo dedicat a la casa Gomis, titulat “Un día en La Ricarda” en que unes nenes tot jugant ens ensenyen la casa. Cristina Sandoval de la galeria Hab36 ens assegura que la projecció que es podrà veure a l’exposició és una mica diferent. Morrosko és de Barcelona, és cineasta i ha fet tant documentals com videocreació. Ha treballat tant per TV3 com per TVE i Betevé. Al seu web podreu veure diversos dels seus treballs. Però haureu d’anar al Lab36 si voleu conèixer el nou treball i gaudir dels retrats pictòrics d’una arquitectura singular.

Una arquitectura que una amenaça i l’olfacte dels programadors potser acabarà fent posar de moda: el Museu Nacional d’Art de Catalunya també prepara una exposició dedicada a La Ricarda, però ells l’inauguren el 9 de novembre: Francesca Llopis presentarà un vídeo amb música de Barbara Held, en el que unes fotografies i unes coreògrafes mostren la casa. La mostra, que s’ubicarà a les sales de postguerra s’acompanyarà d’obres de dos antics decoradors de La Ricarda: Moisès Villèlia i Magda Bolumar. Però això al novembre. Ara de moment esperem veure les propostes galerístiques.

Eusebi Baucells i Josep Ricart: art contra la malaltia

Dues mostres d’arts plàstiques evidencien la petjada d’una salut crítica, al Museu d’Art de la Pell i a l’església de la Pietat de Vic

Imatge capçalera: una part del muntatge amb bandaroles a l’altar major de La Pietat de Vic, obres de Pep Ricart dedicades al patiment físic. Foto: Aleix Art

Vic/ Centelles. Resiliència, aquest terme podria definir a la psicologia dels dos artistes protagonistes d’avui. “Resiliència” segons el diccionari de l’Enciclopèdia vol dir la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. Ara, parlem de situacions de malaltia que han portat inclús a la mort. I parlem dels artistes vigatans Eusebi Baucells (1944-2017) i Josep Ricart (1946), que per casualitat o no, coincideixen amb forma d’exposició a Vic. I en les obres seleccionades es fa evident el dolor i la transformació que la salut malmesa els hi ha provocat.

Un nombre important d’obres d’Eusebi Baucells es poden veure fins  el 21 de setembre al pis superior del Museu d’Art de la Pell de Vic –actualment per entrar fan pagar, crec que 1€-. I ocupa tots els espais en una disposició un xic especial. Perquè hi ha obra dels inicis, de l’etapa de maduresa i la del final. Però l’obra més antiga es situa al mig del recorregut. No està pas malament la disposició: d’entrada trobem les obres més característiques amb les que l’artista disfruta creant formes  orgàniques i textures plàstiques o apilant tubs i objectes industrials. Sobretot les formes orgàniques –com interiors de cossos amb estructures cel·lulars, teixits, membranes- són el tipus d’obra que es van exposar al Marçó de Centelles, el 2011, sis anys abans del desés de l’artista. No hi ha fitxa amb les dates,  ni ell posava anys al davant de l’obra. Però ens fem una idea del més característic de l’obra de Baucells que viurà un especial transformació al final.

Entre mig hi ha un passeig per obres dedicades a poesia. Hi ha les pintures dels anys inicials, dels anys seixanta i un conjunt interessantíssim de dibuixos a tinta, també dedicats a textos. A través dels textos de la sala i del  vídeo que han preparat els familiars ens enterem que Eusebi va viatjar als anys setanta a Xile, on va accedir a un context social més lliure i va veure noves formes de comprometre’s amb l’entorn des del procés creatiu i des de l’ensenyament. Baucells va tornar a Vic, el 1973, abans del cop d’estat de Pinochet i assumiria un rol destacat a l’Escola d’Art de Vic.

Tres quadres del conjunt de pintures d’Eusebi Baucells de la part dedicada als efectes més visibles de l’Alzhèimer. Foto: Aleix Art

Pintava i ensenyava. Però els darrers anys  de la seva vida va emmalaltir d’Alzhèimer. Com tots sabreu és un tipus de demència, molt comuna, però incurable, degenerativa i terminal. Però tot i els símptomes incapacitants, Eusebi Baucells no va deixar en cap moment de pintar. Tot i que algun canvi es va produir i es va fer notar en la seva obra: la sèrie final de pintures exposades mostra de nou les seves estructures orgàniques. Però la paleta canvia radicalment a tons cridaners i a mesura que passa el temps es van com simplificant. Les obres estan penjades unes al costat de les altres i és com una pel·lícula. Però ni de terror, ni un drama… jo diria de superació. L’exposició que, com hem dit ocupa tot l’espai superior del museu, porta de títol “Home i estructures”, per valorar el seu pes a cada etapa. Baucells va participar diverses vegades com a membre del jurat del Premi Centelles.

Compromís i art

Pep Ricart també ha estat professor a l’Escola d’Art de Vic. És pintor i escultor. Ell encara és viu i pel que llegim encara va a l’Escola a aprendre i a compartir saviesa. Va ser Premi Centelles el 2013, evidentment quan ja era un artista madur i respectat. Però aleshores ja es dolia d’una leucèmia que el podia incapacitar. Però enlloc d’abatre’s semblava més que se’n aprofitava per experimentar i traduir les sensacions a noves obres. Ho vam veure bé en el propi Premi Centelles, ho vam seguir veient en l’exposició individual l’any següent al Março i ho retrobem al interior de l’església de La Pietat, amb nova obra, tot i que de temàtica més concreta. Pintura i escultura.

L’exposició pot resultar un pel decepcionant, perquè una part de la proposta són obres de grans dimensions que pengen de la nau i són bandaroles impreses digitalment pel davant i pel darrera. No m’agrada examinar obra facsímil, però haurem d’acceptar el joc si volem gaudir de la disposició impressionant i del contingut, il·lustrat amb cossos distorsionats pel dolor que evoquen al Crist a la Creu i altres patiments de la carn. Els plantejaments em remeten al “Bou escorxat” de Rembrandt. Sobretot amb les pintures, -aquesta sí- obra de matèria autèntica que es poden veure dintre els envans negres en forma de creu, que hi ha als peus de l’església:  allà sí que hi ha pintura i escultura de debò i podem valorar l’art del mestre. Hi retrobem els cossos distorsionats patint i una forma carnal com d’una mà escorxada. Hem parlat de Rembrandt, de qui notem la flaire, però és evident que Ricart ha estat també mirant altres obres, perquè a sota de dues de les seves pintures hi escriu amb lletra gòtica: Matthias Grünewald i “Le retable d’Issenheim”. El pintor renaixentista alemany (Würzburg, Baviera, 1475/80-Halle, Saxònia-Anhalt, 1528), coetani de Dürer, que la seva obra més coneguda és aquest retaule conservat al Museu d’Unterlinden a Colmar.   Els lligams estètics no són evidents, però els temàtics i els anatòmics amb l’expressió dels cossos sí.  

Pintura de Pep Ricart de l’exposició dedicada al dolor. Foto: Aleix Art

L’obra de Ricart es presenta amb fons neutre, negre, blanc o clars, ratllat i lleugerament texturat –no és de cap manera llis-, a sobre del qual pinta i grafita les formes i la línies. Les escultures que presenta són un conjunt de talles dedicades a la Crucifixió. Aquesta exposició és gratuïta i finalitza el dia 18 de setembre.

En el text del fulletó de l’exposició de Ricart, es recalca el contrast entre l’abatiment per malaltia, guerra o desgràcia, oposat amb la vida que amb fe i optimisme dóna força per tornar-se a aixecar. Una lliçó que ens recorden els dos artistes i que hauríem d’intentar aplicar tots.

Ambdues mostres es podran veure fins el cap de setmana del Mercat de Música Viva. El Museu d’Art de la Pell obra de dimarts a divendres, de 10 a 1 i de 4 a 7. Els dissabtes d’11 a 2 i de 4 a 7. I els diumenges, només al matí. La Pietat –al costat del Temple Romà-, obra els matins dels dimarts, dissabtes i diumenges, d’11 a 2 i totes les tardes de dimarts a dissabte, de 5 a 8.

Sis estudis, sis projectes

Visitem els Estudis Oberts que participen en la convocatòria d’enguany i ens enterem d’alguns dels seus nous projectes, cara el curs que comença

Foto de la capçalera: la Marta Postico explicant el funcionament d’un pot per guardar la mantega, que ella fa al seu taller. Foto: Aleix Art

Centelles. Dimecres és 1 de setembre i és el dia fort de la Festa Major d’Estiu de Centelles. És Sant Llop que és copatró de la vila juntament amb Santa Coloma (31 de desembre).

Aquest dimecres és també el darrer dia per visitar els sis estudis que enguany participen dels Estudis Oberts. Una iniciativa, similar a la que es fa a altres indrets, que permet conèixer els tallers dels artistes instal·lats al poble. Uns quants artistes i uns quants tallers per una iniciativa que va començar fa molts anys el pintor David Casals.

Vaig visitar tots els tallers, repartint-ho en dues etapes desiguals. En la primera en vaig visitar cinc perquè ho vaig fer tot a peu. I a la segona, un i en vaig revisitar dos més perquè faltava culminar algun procés, com fer la foto o remirar alguna obra.

La Marta Postico és la que té l’estudi més lluny i per això ho vaig deixar per diumenge, per fer-ho amb cotxe. Vaig començar el dissabte per l’Eulàlia Llopart, que també el té a  fora del poble, però caminant des del centre, tant sols requereix d’uns quinze minuts.

El següent és un recorregut possible, però hi ha l’estudi de la Marta Postico i el del Sarrate, que no obren dimecres. Però si féssim tota la ruta d’un sol cop, us recomano que comenceu amb cotxe per l’Eulàlia i la Marta i després el deixeu al centre del poble, per fer els quatre restants: hi ha temps de 6 a 9 del vespre. Us enllaço amb un mapa que ha preparat l’organització de la proposta: mapa.

L’Eulàlia té l’estudi a unes granges que hi ha darrera Can Victori. Abans allà, al costat, també hi tenia l’estudi en Jordi Díez. L’Eulàlia es defineix com una artista visual. Al seu estudi hi ha molta obra en curs: veureu una mena d’instal·lació amb paper. Quan es va decretar l’estat d’alarma l’hi va venir a la ment un túnel fosc i llarg i va començar a fer-ne un. Pintava el centre de papers i els foradava o estripava amb gràcia. Cada paper un mes. El resultat, una espècia de forat de cuc. Falta resoldre algunes qüestions.

També té a la vista un llibre d’artista treballat amb monotips, dedicat a les dones afganeses, fruit d’un taller amb un col·lega. I sobretot es poden veure les grans fustes colorejades com si fossin matrius de xilografia –i ho fa amb tinta-, i treballades amb les gúbies fent les seves retícules expressives.

En aquestes presentacions es veu bé l’espai de treball, l’ordre de cadascú, les eines i les potingues i va bé per preguntar. L’Eulàlia tenia per allà unes fulles molt grans que vol mirar d’estampar. Aquest potser seria un dels seus projectes més verd, però en curs.

En Jordi Sarrate té l’estudi al carrer Jesús 36. Us recomano que seleccioneu el que més us interessi, perquè casa seva és com un museu i us hi podeu passar hores. Hi ha obres d’art d’amics, d’admirats combinada amb obra pròpia i molt paper amb llibres, etc. Caganers a banda, que toca pel Nadal.

En la visita, en Sarrate va començar a parlar de les obres que té de Labarta –unes quantes de tema centellenc i diferents estils- i Renart i va insinuar el futur museu… Una entitat que potser algun dia s’haurà de plantejar en vistes dels llegats o testimonis artístics dels grans pintors, escultors, ceramistes, etc del nostre poble.

A dalt de tot hi ha l’habitatge del Sarrate i és on hi ha les obres, tipus collage amb objectes trobats, que ara prepara per a l’exposició del Marçó. Serà quan acabi la del Premi Centelles, més enllà del 12 d’octubre. Tal i com anava fent amb les anteriors mostres, també prepara un llibret  amb imatges d’obres de tota la seva carrera. Al final tindrà una espècia de catàleg raonat de la seva producció.

No recordo si després vaig anar cap en Casals o cap al carrer Socós. En David Casals té l’estudi a l’Avinguda de les Escoles, 15. Destaquen una sèrie d’acrílics dedicats a camins i paisatges de la comarca. Entorns que veia des del tren, en un seguit de viatges que va fer cap a Vic, quan anava a recuperació d’un accident que va tenir. Un dia va fer el trajecte a peu i va fer fotos. I en van sortir un conjunt –ell en diu- d’esbossos. Destaca la paleta de tons vius que una mica ja ve dels quadres de la sèrie de Cerdà. També està treballant amb uns altres paisatges als que incorpora paraules. Això és nou.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, els estudis d’Eulàlia Llopart, Jordi Sarrate, Rosina Martínez, Elisenda Rué, David Casals i Marta Postico. Fotos: Aleix Art

Centre i perifèria

Al centre del poble hi ha dos estudis més: primer al carrer Nou, 3, 2n, un pis on hi ha el de l’Elisenda Rué, que és el primer cop que participa. Mostra un resum de les seves facetes plàstiques. Bàsicament dibuix i il·lustració: pensant amb el primer com a exercici més independent i en el segon, vinculat amb un text. Alguns dibuixos, en que retrobem el seu traç ferm i que ens explica històries, formen part de temes de llarg recorregut i descobrim que alguns ens parlen de vivències seves. També hi ha algun collage. Mireu amb cuidado la carpeta on hi ha un recull de diferents treballs. A la taula de treball s’hi mostren els seus contes editats i algunes mostres dels dos que vindran, a l’octubre i per Sant Jordi, si tot va bé. En parlarem d’aquests nous projectes. També hi ha targetes que ens remeten al seus dots de “clown” i d’arts dramàtiques i musicals.

Més amunt de l’Elisenda, ja al carrer Socós, 13 –sota les galeries-, hi té l’estudi la Rosina Martínez. Ella és el segon any que participa en els Estudis Oberts. Durant la visita es podien veure dues obres de format gran, que ha acabat recentment i que són per a les seves filles. Pinta molt paisatge. Però més que representar un lloc concret, diria que evoca un ambient. Un dels seus projectes-desitjos pel nou curs és fer classes de pintura en el seu taller. Ella ja n’havia ensenyat al taller de Barcelona, l’hi agradava i és una cosa que vol recuperar.

Finalment arribem a l’estudi de la ceramista Marta Postico, que està a Sant Pau. Però val sempre la pena anar-hi i escoltar les explicacions dels misteris químics dels forns, els fangs i els esmalts. Podríem dir que la Marta ara té dues grans vies: quan pot fa nius per  ocells, tasses. També fa un objecte curiós: un pot per guardar la mantega, que explica l’obliga a controlar amb el torn les mides perquè casin les dues parts. 

Actualment la Marta també està molt orientada a fer plats per restaurants de “cache”. Segurament coneixereu les col·leccions que ha fet pel Via de Centelles. Però es veu que també ho fa per altres llocs i això l’hi porta molta i beneïda feina. Ens diu que ara fa molts anys que no fa de cambrera i es pot dedicar exclusivament al seu art. Postico, Casals i Llopart també són professors d’arts plàstiques per canalla i per adults.