El MNAC revisa Gaudí

Una gran exposició al Palau Nacional revisa la figura de l’arquitecte modernista vint anys després de l’Any Gaudí

Barcelona/ Centelles. El dissabte 20 a la tarda, caminava cap al Museu Nacional per l’avinguda Maria Cristina i des de baix es llegia clarament: “Gaudí” a la banderola de la façana del museu. I em preguntava, hi haurà gaire gent?  A l’arribar a dalt ho vaig veure clar: hi havia una cua que arribava fins al començament de la rampa. I per postres, al cap d’una estona vaig descobrir que hi havia una cua per entrades amb reserva pre`via i una altra sense. Era dissabte a la tarda, que el museu obra gratuïtament. Sort que vam anar avançant i sort que a dintre, si ve hi havia més cues per fer, la gent es diluïa pels espais del museu. I la visita a la nova exposició la vaig poder fer amb bastanta comoditat.

L’exposició revisa la figura de Gaudí. Molt pocs discuteixen que sigui un geni i un bon reclam turístic. Però entre uns i altres o se’l vol santificar o se’l tracta de geni aïllat i incomprès. Per tant, la mostra explica de nou la seva formació, la seva relació amb el seu principals clients (Güell i quan es parla de l’Església,  a l’expo es sol qualificar de conservadora, però en canvi  confia en un visionari). També s’analitzen els seus projectes arquitectònics i dissenys per altres àmbits –mobiliari, vitralls, escultura. I sobretot es posa en relació amb el context internacional. Tant per ser receptor d’idees, com intentant cercar el seu ressò a l’estranger (es va organitzar una exposició a París sobre Gaudí, el 1910).

Retrat d’Antoni Gaudí, 1878. Museus de Reus

Per vestir aquesta exposició que és gran i reuneix molta obra -com feia temps que no es veia-, es compte amb molta peça atribuïda a Gaudí o al seu disseny: plànols, maquetes, algunes maquetes de guix, escultures, reixes, ceràmica, mobiliari, etc. I també hi ha obra d’altres artistes com el pintor Aleix Clapés o el col·lega i “seguidor” de Gaudí, Josep Maria Jujol i de l’escultor Rossend Nobas. Obra sempre vinculada amb els projectes de Gaudí o que la utilitza com a teló de fons, com “La catedral dels pobres” de Mir, que es situa davant la Sagrada Família. També hi ha un bust de bronze romà -del Museu d’Arqueologia de Catalunya- per comparar-ho amb les escultures “a la clàssica” dels Güell. I també s’inclouen obres internacionals com plànols d’intervencions de Viollet-le-Duc i relleus de guix de Rodin, vinculats al projecte de les portes de bronze.  L’exposició també aporta un ampli ventall de premsa –sobretot d’il·lustracions satíriques- que reflecteixen l’opinió pública sobre l’obra de Gaudí o el paper dels seus clients. I també molta fotografia i postals.

Tot plegat, com dèiem per tornar la dimensió humana a Gaudí i situar-ho en el seu context. No obstant, no se si podrien haver anat més enllà: per exemple, quan ens diuen que Gaudí va formar part de la segona  promoció de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (fundada el 1875), hauria estat bé mencionar algun professor i també clarificar les matèries en que es formaven.  Perquè a algun lloc he vist que Lluís Domènech i Montaner en va ser professor. I això crec que seria una dada clarivident, ja que per estil i maneres és un altre referent de l’arquitectura modernista. I en canvi, enlloc es menciona ni la relació professional, amical o de competència amb ell o altres arquitectes catalans -Elies Rogent o Puig i Cadafalch-, ni si les teories i afinitats materials que comparteixen eren tema de les lliçons o del contacte privilegiat amb l’estranger. Això crec que també relativitzaria l’obra de Gaudí.

En aquest sentit la relació, el tipus d’arquitectura que defensava  Viollet-le-Duc o l’aplicació de les arts que promulgava William Morris no em ve de nou i em sembla compartida per tots ells. Igual que el debat sobre el tipus d’intervenció en el patrimoni “medieval”.  A l’exposició com a projecte es parla de Montserrat, però també ho podria fer de la façana gòtica de la catedral de Barcelona i ampliar el context amb el monestir de Ripoll, acabats i restaurats a finals del XIX. Diria que tot formava part d’un debat seguit per molts.

A mi em sembla que l’arquitectura de Gaudí és la d’un agosarat que s’atreveix a portar les coses al límit. No seria possible, per l’estructura o la verticalitat, vincular-lo amb els arquitectes que faran els gratacels als Estats Units? En sentit contrari, alguna hora també m’ agradaria saber si com antecedent remot té alguna cosa a veure amb les arquitectures de Guarino Guarini o altres arquitectes barrocs. O en un altre context, en algun tipus d’arquitectura d’altres indrets. A l’exposició hi ha un croquis per un edifici -crec que era un monestir o un espai religiós-, situat pel nord d’Àfrica, en que ja despunten unes torres triangulars que fan pensar, al mateix temps, amb les torres de la Sagrada Família i amb l’arquitectura del fang marroquí o algun antecedent ètnic.

L’exposició inclou molta obra de mobiliari, rajoles, reixes de ferro i vitralls que s’atribueixen a Gaudí. Però sospito que ell en seria el dissenyador i com passa encara ara, delegaria la seva fàbrica als artesans i artistes especialistes. Tots sabem que Domènech i Muntaner és l’autor del Palau de la Música, però ningú dubte que darrera la seva decoració hi ha altres professionals. Amb Gaudí crec que passa igual i crec estaria bé redibuixar la seva xarxa de col·laboradors.

L’exposició treu la pols i crec que actualitza el discurs sobre l’arquitecte -potser amb un punt de vista més laic i apolític- després de vint anys de l’Any Gaudí, però com a cronista privilegiat de moltes de les exposicions que es van fer, diria que el què diu, ja ho sabíem i no aporta grans novetats. Això, o no ho he sabut veure.

Marta Ballvé reivindica el deute amb els arbres

La Premi Centelles 2012 continua pintant i exposant. Ara té un projecte nou exposat a la galeria Artevistas, que acaba diumenge

Article número 700

Barcelona/ Centelles. Avanço una mica la publicació d’un nou article perquè justeja el temps per veure l’exposició que explicaré, que acaba diumenge. Es fa a la galeria barcelonina Artevistas, situada al Passatge del Crèdit, 4. El carreró on va néixer Joan Miró, a tocar de la plaça Sant Jaume i veí del Palau Centelles de Barcelona.

En aquesta pintura Ballvé evoca els arbres i ens fa una reflexió sobre la nostre relació amb la naturalesa – Foto: Aleix Art

La galeria acull una sèrie pictòrica nova de Marta Ballvé. La proposta “Arbres d’aigua” està dedicada especialment als grans habitants vegetals del planeta. La mateixa artista, en un escrit, ens explicava que la sèrie havia nascut de “la necessitat de repensar la nostra actitud al davant la naturalesa”. Ens recorda que durant la pandèmia vam estar tancats i“tots vam sentir nostàlgia pel món natural, mentre la Naturalesa vibrava amb més força que mai”. I afegeix que “els arbres, amb la seva forta càrrega emocional i conceptual, m’ajuden a recordar tot el que la Naturalesa ens ofereix i a reflexionar sobre la relació que, com a societat, tenim amb ella”.

Aquesta pintora de Sant Cugat ens és familiar perquè va ser Premi Centelles el 2012. La pintura de Ballvé és de base abstracte. Ella es defineix o definia com a tal. I les formes dels arbres surten a cop d’insistir amb matèria, textures i pinzellades. Ballvé continua amb tons continguts, terrosos i pàl·lids. Continuen les línes o franges de fons. En mig dels garbuixos descobrim collages i textos. I els textos manuscrits, molt sovint indesxifrables s’escapen per tota la tela. I de fet cap a fora: els textos potser volen evocar poesies, com les que es proposen a les cartel·les. Totes les obres van acompanyades d’una de poetes d’aquí i d’altres indrets i parlen dels arbres i de diferents significats. No obstant no sembla possible establir una relació d’inspiració entre els versos i les pintures.

D’això me’n vaig adonar en un quadre, que les formes dels arbres, en aquest cas molt definides semblen xipressos. I en canvi la poesia de Joan Maragall, parla dels amatllers florits. Que per cert, en una data tant reculada com el 1901, ja es trobaven que a finals de gener, florien i després venien nevades.

L’exposició d’Artevistas està formada per diverses obres de mitjà format i també hi ha un grup d’obres de mides més petites. L’exposició acaba diumenge. Aquesta galeria obra també els dos dies del cap de setmana.  

Cap on anirà Jordi Vila?

El Premi Centelles d’enguany exposa fins dissabte a la galeria barcelonina Art Enllà

Barcelona/ Centelles. Dèiem de l’amor per les formes cúbiques en alguns artistes valencians. Encara no puc categoritzar i la idea té moltes fissures. Cúbiques vull dir quadrades amb un aire cubista. D’entrada sempre penso amb l’obra de Miquel Paton, que no és valencià, si no de Tortosa. Però que té un especial interés en quadricular i dividir en quadrets i rectangles l’espai pictòric, quan vol, donar sensació de profunditat o ubicar-hi petites arquitectures o paisatges i sobretot jugar amb la combinació de colors.

D’entrada semblen pintures simples però tenen tot una història compositiva – Foto: Aleix Art

Pasqual Gomes –veure article anterior-, artista valencià,  fa quadrets. I Jordi Vila, reparteix l’espai i fa formes geomètriques que remeten a arquitectures industrials i mobiliari. Pinta com patrons dels objectes. Els tres crec que coincideixen en l’amor per les formes planes i la divisió de l’espai. D’entrada em fa pensar amb un aire cubista, però potser es relacionen més amb el constructivisme tipus Torres-Garcia, amb i sense icones.

Jordi Vila és d’Alcoi, si bé viu a Sant Feliu de Llobregat. La seva obra ens interessa perquè és el darrer Premi Centelles i ens tornarà al juny. I també perqué l’obra té un encant especial. Sembla simple. Però a poc poc et va atrapant. Funciona. Una mostra del què fa es pot veure fins dissabte, a la galeria Art Enllà, a Gràcia, a un carrer de darrera i a prop de l’hotel Casa Fuster (c/. Sant Pere Màrtir, 15).

L’exposició seva és la del fons de la galeria. A l’entrada hi ha pintura de Jaume Mestres. El contrast entre obres és interessant: Mestres presenta uns paisatges desèrtics carregats d’atmosferes. Em fan pensar amb el paisatge de la Batalla de Tetuan. I entres al fons i et trobes amb una simfonia de colors i formes planes. Hi ha pintures petites i mitjanes. Vila diu que vol desfer-se del tema: res d’anècdotes ni detalls i va cada cop més cap a formes simples.  

Sorpreses

En el Premi Centelles així que te’l miraves et fixaves en una espècia de regalim difuminat que “embrutava” el  fons clar.  En la mostra d’Art Enllà no acabo de trobar el mateix recurs, però en canvi sí que descobreixo com teles reutilitzades o parts que tapen parts. Zones carregades de colors sobre capes de colors. En alguns casos sembla un recurs per enriquir cromàticament el fons. També diu que fa veladures. En algunes pintures dedueixo la utilització de reserves per tancar les formes i delimitar les parts rectes. I en d’altres diria que s’atreveix a pintar les geometries i rematar les rectes, directament amb el pinzell.  Vila treballa amb acrílic.

Tot plegat em sembla un exercici exquisit per combinar les formes arquitectòniques dintre una composició pictòrica i sobretot combinar i jugar amb les harmonies de colors.  

Els colors són diferents i esqueients – Foto: Aleix Art

Quan va guanyar el Premi vaig contactar amb l’artista per esbrinar algunes qüestions. A la resposta, Vila assenyalava que “és molt important per a mi la llum, l’espai, la forma en que es configura el quadre, la composició. Podríem dir que la base del treball és el paisatge. Treballe molt amb acrílic, tot i que tinc devoció per l’oli. L’acrílic em permet treballar molt les veladures. M’agrada molt el treball amb l’aigua i el color, la forma en que aquest es pot modificar i matissar”.

També em va indicar que ja havia estat seleccionat al Premi, l’any 2001 i que va portar el quadre, que li va agradar molt el poble… veurem el juny del 2022 amb quina proposta ens torna. Si va donant voltes sobre el mateix o esbrossa el camí i va a terrenys nous. L’exposició de pintura també inclou un gravat fidel als colors i a les formes i una zona amb publicacions d’ell i d’autors que parlen de la seva obra.

El Pantone del País Valencià

Pasqual Gomes ha fet un mosaic de terres distintives de pobles inspirant-se en “Mural del País Valencià” de Vicent Andrés Estellés. Ho exposa a Tona
Una “pintura” inspirada en una poesia que té molt d’exercici científic – Foto: Aleix Art

Tona/ Centelles. Cada poble té un terra de color diferent? El mosaic de terres que presenta Pasqual Gomes apunta a que sí. O almenys es pot anar fent una escala de colors. La seva idea s’exposa a l’Espai Muriel Casals de Tona.  El mosaic agrupa 355 mostres, cada una un poble del País Valencià: tons de marrons, ocres, argiles, blanquinosos.

Pasqual Gomes és un artista que ja és del País Valencià. Pel que esbrinem en la seva web, des del 1995 que utilitza sorres com a matèria pictòrica. En el 2015 es va centrar en col·leccionar les terres distintives de la comarca de La Vall d’Albaida. El projecte l’hi va agradar i ho ha ampliat. Per seguir una pauta es va inspirar en la composició poètica “Mural del País Valencià”, una aportació destacada de Vicent Andrés Estelles, formada per vint-i-set llibres, que ocupen 3 volums, publicats pòstumament el 1996. I que és un cant a la història i paisatge humà de la seva terra.

Gomes s’ho va llegir amb atenció i interès i va anar anotant tots els pobles que s’hi citen. Va agafar els trapaus, va recórrer els pobles de la seva “guia poètica” i en va recollir mostres de terra.  Hi ha 355 mostres, doncs els mateixos pobles: Alcoi, Oriola, Castelló, Gandia, Morella…

En el text del catàleg que acompanya l’expo que han organitzat els amics de Tona de l’artista –amb qui els uneix una bona relació- explica que per “solidificar” les terres, les va netejar i garbellar. Seguidament ho va barrejar amb làtex i aigua i això ho va fer sevir de “pintura” per escampar sobre els quadrats de 20×20. Explica que primer mantenia les mostres “pures”. Però per donar “sentit de mescla i cohabitació” també va fer una mica de barreja.

El País Valencià potser ens és més desconegut, però la proposta convida a anar-hi – Foto: Aleix Art

L’exposició de Tona mostra el gran mosaic i una taula amb les mostres de terres col·leccionades dintre de potets de vidre i ordenades i etiquetades amb el nom de cada poble. El Mosaic és una obra nova que es va “estrenar” la primavera passada a València.

La proposta, d’aires minimalistes, expressa molt. I a mi m’intriga l’afició de certs artistes valencians per les formes cúbiques, com tindrem ocasió de comprovar en el proper article, dimarts vinent.  La mostra de Pasqual Gomes a l’Espai Muriel Casals –c/. Jaume Balmes, 51, Tona-, es pot veure durant els dies laborables, de 9 del matí, a 8 del vespre, fins el 5 de desembre. Una dada que ens havia passat per alt: Pasqual Gomes és Premi Centelles del 2002!