Les muntanyes en imatges  

Les Finestres i el Penjador acullen divuit fotografies dels dos alpinistes centellencs Maria Rosa Aregall i Josep Maria Parareda

Centelles. Totes les fotografies tenen un autor i en el cas de la mostra d’octubre a les Finestres i al Penjador o són del Josep Maria Parareda o de la Maria Rosa Aregall. Una parella que fa molts anys que “caminen junts” i comparteixen paisatge i passió per l’enregistrament  visual de la muntanya.

Fan fotografies i també pel·lícules. Casa seva és com un petit estudi amb un arxiu i una filmografia impressionant, dedicada sempre a la muntanya caminada o escalada.

Aquesta foto pertany a una part boscosa dels senders que condueixen al Puigsacalm, ben a prop de casa nostre.  Tenim racons ben impressionants formats per les forces de la naturalesa durant molts anys.
 Foto Parareda/ Aregall
 

Les dues exposicions reuneixen a Centelles, una selecció de divuit fotografies dels seus recorreguts, tant per casa nostra com per altres latituds del món. Les podeu veure a les Finestres de la Cafeteria El Trabuc (C/ Socós, 1) i al Penjador de la Perruqueria Camps-Figueras (c/ Marquès de Peñaplata, 11). Per conèixer més el rerefons dels nostres autors, Josep Maria Parareda ens rep a casa seva per respondre algunes preguntes.

La fotografia ha acompanyat al Josep Maria des de que camina. Des de que camina per les muntanyes, s’entén. Va començar a fer excursions quan tenia 11 anys i escalada als 13. I als 15 el seu pare ja l’hi va comprar una càmera. Fill de Centelles, primer anava amb el grup de l’Andreu Coll i la Maria Soler i després amb els Pioners del Norbert Gómez. Un dia van anar a Montserrat i va veure una gent fent escalada: ho havia de provar!

Ens explica que aleshores feien escalada com per intuïció. Ell i uns amics. Perquè no hi havia escoles, ni informació, ni massa tradició. Amb la colleta van començar anar al Centre Excursionista de Vic, per llogar material. Però  se’n fotien d’ells, perquè eren molt joves. I per postres els hi deixaven material en mal estat. Ara llogar material està prohibit i cadascú es porta el seu per fer escalada, “ja que no saps com l’ha tractat la persona que ho ha utilitzat abans”. Amb el temps van començar a  sortir  llibres i amb els anys l’escalada s’ha estès i popularitzat fins a límits que en Parareda no havia imaginat.

Diapositives i digital

Amb quinze anys ja coneixia algunes de les seves passions de tota la vida i ja tenia de companya de viatja a la Maria Rosa: compartint interessos per conèixer món i explicar-ho amb imatges.  Tots dos han recorregut els cims del nostre país i han anat fins a Egipte, Jordània, Algèria,  Irlanda, Escòcia, Xile. A més de les fotografies, primer preparaven projectes audiovisuals amb diapositives. I ara ho fan amb vídeo. En Josep Maria porta la càmera de vídeo i la Maria Rosa la de fotografia. 

Els hi agrada fer reportatges ben documentats dels llocs on van i que caminen, més que explicar la història personal. Tenen un bon varem crític quan veuen la predisposició en les projeccions de Sant Esteve –que fan gratuïtament, al Casal, des de fa molts anys. I també quan reben premis i distincions de certàmens tant importants com el Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Per cert, enguany també hi hauran projeccions, el dia després de Nadal. Com a mínim tres pel·lícules.

En Parareda ens explica que camina més que ningú, amunt i avall, carregat amb la càmera, el trípode i el material d’excursió. Quan filma l’hi agafa com una borratxera d’escenes que vol capturar i és un no parar. I tornen carregats de material interessantíssim. Munten les pelis amb tomes úniques. Amb els anys ha adquirit l’habilitat d’anticipar-se a les escenes i construir una narració sense forçar a cap excursionista a fer res. Veurem si d’una zona que desconeixien de les Dolomites, d’on venen ara, surt un projecte nou. La Maria Rosa normalment s’ocupa dels guions i a vegades de la narració, quan no cerquen altres veus.

El desert d’Atacama, a Xile, també recorregut pels nostres excursionistes. Foto: Parareda / Aregall
 

En Parareda, com a escalador és l’impulsor de la Via Ferrata de Centelles. Fa uns divuit anys van presentar el projecte pensant que seria cosa per quatre amics. Actualment la ruta rep milers de visitants al mes! Ara, arrel de la pandèmia s’ha de demanar cita prèvia. I l’ajuntament prepara un marc normatiu, pioner, per blindar el seu funcionament. Tot i que per sort no hi ha hagut cap accident important.  En Josep Maria fins ara s’ha ocupat del manteniment i inclús de la neteja de deixalles de la Via Ferrata –perquè hi ha gent molt porca-. Amb la popularitat de la Via Ferrata, en Parareda creu que es podria millorar el turisme local, amb producte dedicat a la via i també amb locals de restauració que es converteixin en punts de trobada dels escaladors, com passa a altres llocs. Els escaladors saben dels llocs, es troben i ja entren en ambient. L’ajuntament ofereix una web de la Via Ferrata amb informació i les condicions d’us.

El muntanyisme viu un moment bo i és cosa de tots que passa a passa, respectem i cuidem  l’entorn. Ara tenim divuit fotos per remirar-ho a poc a poc i conèixer llocs propers i llunyans, les grans muntanyes i les petits cuques.

Guinovart: el tema és la llibertat

Nova exposició a l’Espai Guinovart d’Agramunt amb obra que amb tema i forma vehicula les necessitats de la societat reprimida per la Dictadura.

Imatge capçalera: detall de la pintura-assemblatge “Amsterdam”, del 1977, exposada a l’Espai Guinovart – Foto: Aleix Art

Agramunt/ Centelles. Ahir divendres havia de passar per Agramunt, camí de Cervera. Eren quarts de dues tocats. L’Espai Guinovart tanca a les 2. Podia fer la visita. I posats a fer, dinar al davant, que fan menú i ho fan molt bé. M’hi vaig quedar fins a les 6 de la tarda, entre art, teca i sobretot les visites comercials.

Ara entre les arcades de l’antic mercat, seu de l’Espai Guinovart, tenen una nova mostra monogràfica, inaugurada el passat dia 10, dedicada a obres del Josep Guinovart, que per sobre de tot, el tema, defensa algun aspecte prohibit o maleït pel poder de la Dictadura. Per això són peces dels anys seixanta i setanta, dedicades a aspectes com la llengua, la sexualitat, l’accés a les tecnologies o a una societat moderna, temes polítics, la repressió, etc.

Guinovart utilitzava el linòleum per criticar el poder. Aquests treballs els feia pel col·lectiu anti-franquista Estampa Popular. Foto: Aleix Art

L’obra de Guinovart (Barcelona, 1927-2007), sempre va tenir un esperit lliure, i quan s’hi implica amb el tema, no s’està ni d’insinuacions, ni sordines. És directe i ho aborda amb peces que tècnicament hi estan a l’altura: pintura abstracte, materials reaprofitats (com caixes de fusta o plats) i composicions que escapen de classificacions. Ara penso sobretot amb la gran peça “Amsterdam”, a  mig camí entre l’escenografia, la instal·lació, la pintura i l’escultura. La recordava de l’exposició de Montserrat (2016) on hi havia unes maquetes, i es referia a un viatge a la capital holandesa. Ja és del 1977 però s’ha d’entendre que encara hi havia temes, com la sexualitat que eren tabú. En definitiva, totes són peces que escapen de la tradició, les acadèmies i les etiquetes.

L’acció reivindicativa de Guinovart també arribava a altres disciplines com el linòleum –per gravats, per a Estampa Popular- i a les cobertes de discs (dedicats per exemple a poemes de Salvat-Papasseit).

Tallers d’art

L’exposició “Anhels de llibertat”, comissariada pel Bernat Puigodellers –que s’ha ocupat de la programació de la sala durant  un període-, reuneix obra del mateix fons de l’Espai Guinovart i de cedida per altres col·leccions privades. La mostra es podrà veure fins el març. L’espai del Guino ja ens és familiar a Badaluc. Hi vam ser fa poc per veure i ressenyar l’exposició de Jordi Alcaraz, que per cert, acaba el dia 24 d’aquest mes.

El camp de batalla després de la visita escolar. Segur que se’n van emportar un bon record – Foto: Aleix Art

La nova visita a la sala d’Agramunt la vaig fer casi bé sol, només acompanyat de la senyora de la neteja, que posava a punt l’espai, després d’una visita escolar, ja que havien fet un taller plàstic. Els alumnes eren a fora dinant, i de tant en tant n’entraven per anar al lavabo. Al cantó del Petit Espai hi havia encara una taula llarga amb tot de material típic de l’obra de Guinovart, com el fang o el blat, amb els que els nanos havien passat un matí ben creatiu, recordant les maneres de fer art d’un artista ben lliure.

El més vell del galliner

Swab, la fira d’art contemporani de Barcelona, ha ocupat de nou el pavelló d’Itàlia, al costat de la Font Màgica de Montjuïc.  Us faig un resum de les coses que més em van cridar l’atenció

Foto capçalera: vista compartida entre les escultures de Jonas Wijtenburg i passadissos de la fira. En general hi havia més gent – Foto: Aleix Art

Barcelona/Centelles. Visito Swab i tinc una estranya sensació: em fa l’afecte que sóc el més gran d’entre els artistes, curadors, galeristes, organitzadors, etc. Em sembla tothom molt més jove. Però es clar, fins a la quarantena hi caben moltes vides d’artista.  Swab es va celebrar des de dijous fins diumenge.

Passejar per Swab és divertit.  Hi ha propostes variades. Hi ha gent. Gent mirant i gent xerrant. Hi ha de tot. En general veig molt dibuix. O dibuix pintat. A més pintura, escultura. I  propostes que volen cridar l’atenció sortint del suport, agafant les parets de l’stand o exposant-se com si acabessin de sortir del forn.  Hi ha alguna cosa de fotografia, però no em sembla el més important. Igual que em sembla menor el nombre de galeristes locals. N’hi ha algunes de Barcelona i voltants i de més enllà de la Península. Hi havia tot un gruix procedent de llatinoamèrica i de l’est (Swab les ha potenciat expressament). Així com de ciutats com Lisboa, Berlín, París, Glasgow. Em concentro amb les propostes que em criden  més l’atenció.  

El primer stand que m’atura és el de “Margen” amb dues noies de Santiago de Xile que venen per elles soles, sense galeria al darrera: Isidora Villarino i María Ossandón. Villarino fa temes d’arquitectures que van per ser demolides. Les visita, les dibuixa amb llapis i hi posa colors grisos amb una pintura feta de pigments i aglutinants de resultat més aviat líquid.  Obra seva ha estat adquirida per la fundació Sorigué de Lleida.

Dibuix d’Ossandón. A veure si localitzeu el trosset de plat – Foto: Aleix Art

Ossandón pinta i dibuixa inspirant-se en ceràmiques amb motius il·lustrats. Plats trencats de vaixelles de les iaies que un trosset enganxat també forma part de la composició. Són dibuixos ben fets.

Els stands no són molt grans i cadascú s’ha d’espavilar per encabir l’obra. En un altre racó trobem als de Senda amb obra d’artistes exposats ara:  Yago Hortal –ja  l’hi dedicarem un article- i escultura de Miguel Ángel Madrigal (que la seva expo acaba dijous).

Aquest artista mexicà ha fet una col·lecció d’escultures de gossos en situacions absurdes o cercant equilibris impossibles, com aguantar un llapis contra la paret o aguantar-se sobre una llauna de refresc. A Swab hi ha una peça. També hi havia obra de Bea Sarrias, de la dedicada a La Ricarda (exposada al Lab36, galeria germana de Senda)  i obra de l’artista presentada a Arco, Carla Cascales.

Després de varis articles, ara també crida l’atenció l’escultura.  En un altre indret hi trobem obra que sembla barrejar còdols amb estructures rectes. Són obra de Jonas Wijtenburg, que  el representant  de la galeria parisina Lily Robert, ens diu que de fet, estan fetes amb espuma  (de poliuretà?) ,assecada, retallada de mica en mica, donant la forma i pintada. Fan patxoca.

Fa poc també hem parlat d’art tèxtil. Doncs a Swab també hi havia un stand de Glasgow, de la galeria Patricia Fleming, amb obra tipus tapís de Christian Newby. Potser fets més amb materials sintètics, però teixits d’alguna  manera, al cap i la fi.

Pintura de gran format de Manuel M. Romero – Foto Aleix Art

Les coses vistes recentment influeixen en la tria per la fira: vam descobrir fa poc el nou premi Centelles, del Jordi Vila. Doncs a Swab vaig veure una gran pintura que feia pensar amb els seus plantejaments. Una pintura negre de Manuel M. Romero, dintre l’espai de la galeria murciana Artnueve. Romero també fa formes planes, però en la seva pintura hi havia una gran zona negre que donava joc per petits accidents.

Vaig fer dues o  tres passades pels passadissos. Swab preveu zona de descans, bar i inclús un parc infantil. Artistes joves i amb canalla!

“Lu dragonet” de Tarragona

En el periple pel sud de Catalunya passo per Tarragona i compartim cafè amb el pintor Josep Maria Rosselló, que ens posa al dia de la seva activitat

Tarragona/ Centelles. Soc a la plaça del Fòrum de Tarragona, assegut fent un cafè a un bar que com a extra fan i comercialitzen un licor de crema d’arròs boníssim, “El Patonet”. El carrer que marxa amunt és el de la Merceria. Però la merceria que hi ha, ara és un restaurant.

Al cap d’una estona –i no abans d’haver estès la roba- apareix l’artista Josep Maria Rosselló, que conec des de fa molts anys i hem quedat allà, després també de bastant de temps.

Ell és precisament l’autor de l’etiqueta del licor, colorista i simpàtica, amb la seva cal·ligrafia característica, estampada a l’ampolla de vidre. Però a més comparteix un altre projecte amb el barman licorer, el José López.  És el president de les Festes de la Verge del Roser de Tarragona.

Josep Maria Rosselló treient la pols al seu “Lu dragonet”, exposat dijous a l’oficina de Turisme de Tarragona – Foto: Aleix Art

Pel Roser

El 23 de setembre va ser Santa Tecla, la Festa Major. I aquesta setmana, amb epicentre el 7 d’octubre,  han estat les del Roser. Rosselló diu que són unes festes menudes, que són molt populars i estimades per la ciutat. Es localitzen precisament al carrer Merceria -on hi ha una capelleta del Roser- i voltants.  Fent xamfrà amb Merceria marxa el carrer Major que passa per la base de les escales de la catedral, antic emplaçament del temple d’August.

Doncs l’altre projecte, que ja ve d’abans de la pandèmia, és l’encàrrec de fer un cap-gròs, un “nano” en forma de drac, que Rosselló ha anomenat “Lu dragonet”. Ell l’ha imaginat, l’ha dibuixat i l’ha fet. I per aquestes festes –casualment ara- s’ha presentat. Primer exposat a la sala de Turisme, acompanyat dels estudis i dibuixos preparatoris. I, ahir dissabte 9, es presentava en el seu ambient festiu.

“Lu dragonet” és una bestiola alegra i simpàtica. Un drac adolescent. Però no fa por. Té un ullal d’or des de que es va fotre una hòstia amb un “skate” que també és a  l’exposició. Per conèixer tota la història de “Lu dragonet” Rosselló ha escrit i publicat un conte breu on explica com va conèixer el dragonet i tota la seva història. Amb fotografies del procés de creació: cartró, escaiola, paper maixé i pintat. Per sort ho va documentar.

Rosselló ha fet “Lu dragonet”, n’ha dissenyat el vestuari,  escrit el conte (que inclou una cançó), dibuixat el cartell de les festes i també, fa quatre dies, l’hi van encarregar el pregó, pronunciat, amb cants i tot, al inici de les festes. “Lu dragonet” sortia de Turisme i entrava en escena ahir dissabte, a la plaça de les Cols, acompanyat de músics, amb grallers, la Tecleta i el Maginet, que són dos gegantons. Amb “Lu dragonet”, encarregat el 2019, es festegen quaranta anys de les Festes de la Verge del Roser, que per culpa de la Covid es celebren amb un any de retard.

Repàs

Amb la pandèmia tots hem canviat una mica. En general veig més cabells blancs a tothom. Però Josep Maria Rosselló, amb casi 72 anys, continua ben actiu. Ell és dels que diu que no es jubilarà mai. “Els artistes de debò no es jubilen”. Com es sol dir, morirà amb les botes posades. Ha viscut tota la vida d’artista –no ho ha compaginat pas amb la docència-, amb alts i baixos i amb una situació econòmica per anar tirant. No té gaire bon record dels galeristes. Però té la seva obra catalogada. Està amb bons contactes amb el Museu d’Art Modern de Tarragona.

Ell és el que fa anys va pintar, en directe, vàries teles de gran format, per uns espectacles dirigits per Salvador Távora. Un episodi important biogràficament que encara l’hi porta feina. Perquè les teles que resten voldria que es conservessin.  I les ha ofert. Però no té resposta de ningú i ell, mentre, ho guarda com pot. És trist que els artistes guardin massa obra al taller, però això em sembla que és una realitat molt compartida. Rosselló també escriu: recordo especialment el llibre dedicat als tapissos de Miró-Royo. Rosselló és pintor, també l’hi he vist algun gravat. I com diu Jordi Bertran en el pròleg del conte, és dels que “des de l’art contemporani reivindiquen el valor patrimonial de la festa”. Al blog hi ha algun article de fa temps, parlant d’ell i en tornarem a parlar en el futur.