Els marges de la Història de l’Art a debat

S’obre la inscripció al cicle “Academia Marginalis”, amb vint-i-cinc  xerrades de temes molt  diversos i per reflexionar
No ens consta que parlin dels secrets del claustre romànic del monestir de l’Estany. Però per altres racons del a història de l’art s’endinsaran al cicle de conferències i debats que presentem – Foto: Aleix Art

Centelles. La carrera d’Història de l’Art formalment dura quatre anys, però realment passes tota la vida anant descobrint, aprenent i completant  coneixements i hi ha molt camp per recórrer. Una mica per això, els professors del departament  d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, Núria Torras Benezet i Juan Miguel Muñoz Corbalán han tingut la idea d’organitzar un cicle de conferències que donen cabuda a aspectes interessants que no es tracten mai als estudis ordinaris i també animen a la reflexió sobre la disciplina.

Aquesta és la idea global del cicle Academia Marginalis. Però no es vol que siguin només conferències. Si no, que al  final de cada xerrada, es deixarà un temps per la tertúlia entre tots. El cicle-debat està dirigit a estudiants universitaris, però també s’obre a interessats de fora el món acadèmic.  

Us adjunto pdf amb el detall del programa (al final text). Ja veureu que només començar hi haurà alguns plantejaments  generals. Per exemple,  la Núria Peist Rojzman parlarà de la “Historia del arte. Una disciplina y algunas confrontaciones”. Laia Manonelles Moner: “Subvertir la narrativa «oficial» de la Història de l’Art”. Més endavant un plantejament que pels historiadors de l’art sempre ens costa més, que és adoptar el punt de vista de l’artista: serà Jaime de Córdoba Benedicto, qui parlarà d’“Estudiar el arte desde el arte: una aproximación a la hermenéutica desde el cuaderno del artista”.

Remoure idees

La intensió de Torras i Muñoz és reunir personal docent i investigador de la UB però tant de la Facultat de Geografia Història, com de Belles Arts, Filologia i inclús investigadors “extrauniversitaris” per donar sortida a aquests temes i a d’altres amb “curiositats”.

Després de qüestionar els límits  de la  disciplina, el cicle s’endinsarà en aspectes més concrets i variats. En citarem uns quants: la Núria Torras Benezet: “Materia màgica de l’antic Egipte: repertori artefactual del ritu manual”. Un tema que ens interessa al grup ÈcfrasisXXI: Josep-Maria Palet Martínez: “Roma i els Pirineus. La formació de paisatges culturals en espais altimontans”. La doctora Milagros Guàrdia Pons parlarà de “«De gallines i guineus»: les faules i els sermons en la literatura i l’art del segle XII”. Jacobo Vidal Franquet: “La producció de tapissos a la Corona d’Aragó medieval: molts documents, poques obres”.  

En un altre moment, Joan Molet Petit parlarà de “L’arquitectura del maó vist en el segle XIX”. Gaudí també tindrà el seu espai de debat a través de Maria del Ripoll Freixa Serra, amb la xerrada “Gaudí i el reciclatge de materials. Una manera diferent d’ornamentar l’arquitectura”.

Les sessions es faran els dilluns a la Llibreria Bayron (c/ Casanova, 32, Barcelona) i els dimecres, a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història (c/Montalegre, 6, Barcelona), de 18:45 a 20:45. Com  diem es faran els dilluns i els dimecres, d’entre el 9 de febrer i el 26 de maig. En total 25 conferències d’una hora i mitja de durada i trenta minuts de tertúlia. L’últim dia, hi haurà un concert i tertúlia de  jazz, amb el Dúo Jaime  Vilaseca-Dick Them.

En el document adjunt trobareu les vies per demanar la resta d’informació sobre tarifes, mitjans d’inscripció, reconeixement de crèdits, etc, que comencen a partir d’aquest dissabte 15. Ja aviso, però que les tarifes són  molt avantatjoses pels estudiants –sembla que facin les seves rebaixes- de la UB. I que segons el Juan Miguel ja hi ha molts alumnes interessats. A veure on ens portaran les idees! 

El paisatgisme té bona salut

La galeria Artur Ramon mostra fins divendres 14, un tast de les pintures que exporten a la Colnaghi de Londres, amb la Sala Parés. El projecte tindrà continuació
Nascut a Barcelona el 1963, Laureà Barrau es forma amb Antoni Caba, a Barcelona i amb Gerôme a París. Abans d’endinsar-se en el paisatgisme cultivava la pintura històrica -destaca “La rendició de Girona”, de cap a 1886. Aviat però es va interessar per representar el paisatge del país, sobretot resseguint la costa catalana i d’Eivissa. En aquest cas representa Tossa de Mar, potser una pintura a plein air, de molt abans que hi anés la colònia d’artistes durant la Gran Guerra, i l’Ava Gardner, cap al 1950 – Foto: galeria Artur Ramon

Centelles. Encara no he baixat a Barcelona però gràcies als contactes via internet mirarem de cobrir les exposicions que estan a punt de caducar i val la pena parlar-ne. La de Mariscal a Art Enllà ja no hi sóc a temps. Però l’exposició en curs a l’Artur Ramon, sí: “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” .

Del projecte ja n’he parlat: l’estiu del 2020 vam informar de que la galeria del carrer Bailén, 19, juntament amb la degana, la Sala Parés -carrer Petritxol, 5- compartien un projecte expositiu amb la londinenca Colnaghi, per exportar pintura paisatgística del tombant de segle.

La primera exposició va ser un èxit. I hi va haver una segona tanda expositiva, el mes de març del 2021. El galerista Artur Ramon Navarro, recorda que aquesta  ocasió “es van vendre 10 quadres”. Hi ha optimisme i la història continuarà: ja ens avança que, quan puguin, informaran de nous episodis londinencs, per la primavera d’aquest 2022 i pel gener del 2023.

Doncs  bé, l’exposició del mes de març és la que durant tot el desembre i fins divendres vinent, s’ha pogut veure a l’Artur Ramon. “Spanish Modern Landscapes: 1880-1950” aposta sobretot per pintors catalans. Segurament es defuig el tema identitari, per potenciar l’associació de la pintura exposada amb la pintura hispànica moderna, especialment la del segle d’Or (Velázquez, Ribera, etc). Ja ho vam veure amb els Santilari a Hamburg.

La idea és que hi ha pintura d’aquí del 1880 al 1950, de molta qualitat, però no és coneguda internacionalment. No és conegut o la flama dels artistes s’ha apagat, perquè bé llegim a varis llocs, que en vida, pintors com Anglada Camarasa tenien fama internacional.

L’alineació de pintors pertanyen sobretot al marc realista, modernista i impressionista: l’aragonès Francisco Pradilla (1848-1921), Eliseu Meifrén (1859-1940), Santiago Rusiñol (1861-1931), Laureà Barrau (1863-1957), Lluís Graner (1863-1929), Isidre Nonell (1872-1911), Herman Angada Camarasa (1871-1959) i Joaquim Mir (1873-1940).  Cal valorar en tots ells, l’interès per capturar la llum, l’atmosfera i els colors característics del paisatge. O potser la seva paleta ens guiarà per terrenys més expressius i nostàlgics.

Entre Anglada Camarasa i Mir, ara mateix no puc establir la relació, però em sona que l’anada dels dos a Mallorca, a part d’implicar-hi Gaudí per a l’Anglada, el Mir també  hi tenia alguna cosa a veure. Això és el que recordo d’unes exposicions a Palma de fa vint-i-cinc anys. Ja miraré de repescar-ho.

Isidre Nonell va fer aquesta pintura “Sol de matí”, el 1896, quan tenia 24 anys. Descontent amb l’ensenyament acadèmic, en aquella època va fundar amb uns amics, la “Colla del Safrà”: Canals, Vallmitjana, Pichot i Mir. Pintaven del natural. S’interessaven per representar paisatges en determinats moments del dia. seguint l’exemple dels impressionistes francesos i els luministes sitgetans. Aquest oli de 72×90 cm és dels pocs paisatges del catàleg de l’artista, més conegut per les seves gitanes. Foto: galeria Artur Ramon

Obres d’aquests artistes són les que es poden veure i formen part de la cartera del projecte internacional. Pel què ens diuen, la idea és cada cop, apostar per artistes i obres més importants, amb propostes dignes de museu. Per exemple, hi ha rareses com el paisatge de Nonell, que no era un pintor especialment paisatgista.

D’altra banda, he vist que altres agents culturals, com al MNAC  -especialment amb la mostra paral·lela a la de Turner – i no se si també amb l’exposició “Viatgers”, de la Sala Parés, aposten per més exposicions de paisatgisme català i pintura d’aquell tombant de segle. Artur Ramon comparteix el punt de vista i creu que “possiblement ha influït la nostra mostra de paisatges amb les que s’estan programant o es programaran aviat”. Ells a Barcelona, comenten que ja porten 5 peces venudes. Alguna cosa es mou!

Magda Bolumar: no oblidem les xarpelleres

La galeria Marc Domènech exposa obra inèdita i dels anys 60 a 80 de l’artista octogenària
Xarpellera dels anys 1969-70, amb acrilic sobre tela, que fa 71x91cm. – Foto: Galeria Marc Domènech

Centelles. Aquest 30 de desembre tenia previst baixar a Barcelona per carregar bateries amb l’oferta expositiva que més m’interessava. Però d’acord amb la meva bombolla, he limitat al màxim la interacció social, en un context on el bitxo torna a atacar amb força. Avui també era la primera Festa del Pi, després de l’accident del 2019 i del lapso del 2020. Tan sols he anat al bosc, a esmorzar a l’aire lliure, amb molt d’espai i natura. Amb una colla petita d’habituals, tots amb mascareta i vacunats.

Però tornem amb l’oferta artística. Com que ja no crec que ho pugui veure tot i fer la crònica a temps,  us “xivo” el pla que tenia previst: olis, aquarel·les i dibuixos de Mariscal a Art Enllà (Sant Pere Màrtir, 15); Pintures noves de Núria Rossell a Contrast (Consell de Cent, 281); L’exposició “londinenca” de paisatges catalans a l’Artur Ramon (c/ Bailèn, 19). A la Sala Parés també van inaugurar una exposició de pintures sota el títol de “Viatgers (1877-1950)” i una monogràfica nova de Marcos Palazzi i una de Miquel Vilà (c/ Petritxol, 5). A veure què podrem aprofitar encara.

Fa bastants dies que a la Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bx) tenen penjada una mostra de Magda Bolumar (Caldes d’Estrac, 1936). Concretament s’exposa un conjunt de trenta obres realitzades entre el 1960 i el 1980. Són peces de mitjà i gran format fetes amb cordes o cordills sobre tela o tela de sac. Cordills o a vegades inclús desfilant i manipulant la tela base, trenant-ho més o menys gruixut, tensant i enganxant i pintant a sobre. De tal manera que tot passa a formar part del global de la composició.

No són  ni tapissos a la manera de Grau Garriga –tot i que algun cop ho recorden-, ni obres tèxtils com les que fa uns mesos exposaven a l’Artur Ramon. Bernat Puigdollers, al catàleg ho defineix com “baixos relleus”, però fou Vidal de Llobetera, qui encunyà el terme “xarpelleres”.

Tot i que per cronologia, es sol vincular la Magda amb l’informalisme, la crítica actual i el discurs de l’exposició la desmarquen d’aquella tendència i n’accentuen la seva originalitat. Concha Sisquella també utilitzava arpillera, però en el seu estil era un tipus molt més a prop de l’expressionisme abstracte.

Singulars

Xarpellera dels anys 1980. Acrílic sobre tela i fusta, de 78×58 cm, Foto: Galeria Marc Domènech

Balumar també fa una obra de caràcter abstracte, però en un altre direcció. Els elements formen geometries  complexes. La pintura serveix a vegades per emfatitzar o crear atmosferes oníriques. A mi em fa pensar una mica amb els universos d’un Joan Ponç (1927-1984) o de l’Amèlia Riera (1928-2019). Són obres sòbries, de tonalitats contingudes, compositivament bastant racionals i un aire surrealista. És la seva manera  de ser expressius.  

Sigui com sigui l’exposició posa èmfasis en l’originalitat del treball, que sembla que per decisió de la mateixa artista ha anat quedant en un segon pla, despreocupada de l’interès públic. Però, tot i això, la seva obra mereix ser coneguda. Com a obra i pel seu origen femení, en un moment com el nostre en que es recompten totes les veus.

En aquest sentit cal destacar que Balumar va ser la companya de l’escultor Moisès Villèlia. El de les escultures de canyes de bambú (Marc Domènech en va fer una expo l’any passat). Un altre personatge ben singular, que sembla clar hauria compartit inquietuds amb la Magda. Però no obstant això, cada obra va seguir uns camins diferents. Tot i que veig punts coincidents com l’ús de materials senzills i per donar-los un paper important, en la composició i dotant-los d’energia física, a través de la tensió. L’exposició de Magda Balumar es pot veure fins a finals de gener.

Relacionat amb Balumar i també amb Villèlia, ara és el moment de recordar que al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a la segona part de les col·leccions permanents d’Art Modern (la del cantó del mural de Miró), al final de tot, hi han instal·lat fins el 7 de febrer, obres de cada un dels dos artistes, que haurien format  part de la decoració de La Ricarda. El xalet “racionalista” de Bonet Castellana, situat al costat de l’aeroport del Prat. Un vídeo de Francesca Llopis, amb música i dansa, ens fa passejar per aquella casa i descobrir els racons d’un espai poètic i amenaçat.  

Missa del Gall a Betlem

El poble palestí ens queda a milers de quilòmetres. Però la Bàrbara Virgil ho coneix, hi ha estat i ens aproxima algunes curiositats
Pel que ens explica la Bàrbara Virgil, les celebracions per Nadal i la Missa del Gall deuen durar tot el temps del dia. Aquesta fotografia, feta per la mateixa Bàrbara, el Nadal del 2010, mostra un moment del migdia del dia 24 “quan entra el Patriarca i és rebut per tothom, grups scouts de tot el país i autoritats. Les noies porten els vestits amb els brodats tradicionals palestins”. Foto: Bàrbara Virgil

Centelles.  Ja hem començat a veure pessebres. I en molts hi ha una representació imaginativa de l’estable amb el Nen Jesús, els seus pares, etc. Escenes situades a un Betlem aproximat o en paisatges més nostrats. Però com és el poble de Betlem de debò? Com s’hi viu ara? Com s’hi viu la Missa del Gall i el Nadal?

Recordo que a la carrera ens havien parlat de l’església paleocristiana de la Nativitat. Una de gran, amb cinc naus i columnes, feta construir per l’emperador Constantí, al segle IV. Que fou reformada després per Justinià I, el segle VI, després d’un incendi. Segons una font tant accessible com la Viquipèdia  és una de les esglésies més antigues operant de forma contínua en el món. Però què hi ha a dintre?

Fa un temps teníem entre els veïns de Centelles a la Bàrbara Virgil, que almenys abans treballava en temes de viatges culturals, imparteix classes d’hebreu i és estudiosa del cristianisme antic. La Bàrbara és un pou de ciència: tant ens podem estendre parlant de Terra Santa, com d’Etiòpia o d’Armènia. Ella viatja de tant en tant al Pròxim Orient i hi ha viscut. Així que m’he dirigit a ella perquè ens expliqués alguna curiositat.

Abans de donar pas a la seva informació, podem indicar que Betlem està situada a uns 8 quilometres al sud de Jerusalem. Betlem –en hebreu té el nom bíblic d’Efrata- forma part dels territoris de l’Autoritat Nacional Palestina. Està a prop, per tant, de la frontera amb Israel.

Cordialitat

Una de les coses que la Bàrbara ens explica és que, per exemple, quan Mossèn Cinto Verdaguer ho va visitar el 1886, Betlem era una població on els cristians eren majoria. Cristians àrabs i també comunitats pertanyents a altres branques cristianes com els catòlics, els ortodoxos grecs o els armenis. I a més hi havia musulmans.  Però a partir del 1948 i als anys seixanta, molt cristians van començar a emigrar, sobretot cap als Estats Units. Ara hi ha més musulmans. I la situació sembla que no ha revertit i els daltabaixos constants en la relació amb Israel, fan que sigui difícil trobar feina i moltes persones continuen emigrant. Tot i l’esforç de comunitats com la dels franciscans, per fer que la gent es quedi, estructurant alternatives laborals i socials. 

Tot i això,  Betlem -ens diu- que és un lloc que quan no hi ha crisis amb els veïns, és tranquil. Introduint dades d’altres fonts, ens adonem que al llarg de la història, tot i episodis durs i les croades, les comunitats de diferents credos i sentits culturals han viscut amb cordialitat.

La Bàrbara ens explica que entre el 2012 i almenys fins el 2020 havia prosperat, per exemple,  l’oferta hotelera. De tal manera que és possible,  enlloc de fer estada a Jerusalem, dormir al mateix poble on va néixer Jesús. Si bé, la Bàrbara avisa que quan s’acosta Nadal, es complica. Aleshores es poden cercar alternatives en pobles petits del costat (sempre és difícil trobar allotjament a Betlem, no?).

Betlem actualment compte amb una població d’uns 30.000 habitants. S’hi parla l’àrab i l’hebreu. I els hotels són un símptoma de la salut econòmica d’un lloc que quan regne la tranquil·litat s’omple a basar de peregrins i turistes. Pel què ens diu la Bàrbara tant ens podem trobar amb el turista típic que baixa del creuer i fa una visita llampec -i la foto. Com el  peregrí devot que arriba al lloc i es com si es trobés al paradís. La Bàrbara assenyala que abans, els viatgers eren sobretot europeus. Però ara diu amb emoció que hi ha un tant per cent important de peregrins que ve d’altres racons de món, com l’Àfrica, l’Índia, Perú, Colòmbia. Això abans no es donava. I per moltes persones, aquest pot ser el viatge de la seva vida.

Grutes i asfalt

Cada dia de l’any, es veu que els franciscans fan una processó a peu des de Jerusalem fins a Betlem. Uns 8 km. Per Nadal la caminada religiosa adquireix una altra dimensió i es seguida per més gent i autoritats – Foto: Bàrbara Virgil

Però quan els viatgers arriben a Betlem, no es troben un poble de guix, suro i molsa, sinó que està tot asfaltat i un edifici com el de la Nativitat, és immens i de pedra.  Pel què ens explica la Bàrbara hi ha l’església principal paleocristiana, que actualment s’estava restaurant –des del 2012 és una de les herències humanes del patrimoni protegit per l’UNESCO- . A la capçalera disposa d’una espècia de cripta a on s’hi baixa per unes escales laterals, que porten a una espècia de gruta, que situaria la menjadora del Nen Jesús,  segons la tradició. Hi ha coses que se saben del cert, d’altres venen resoltes per tradicions molt antigues. Aquesta gruta, amb les seves llànties d’oli, espai de pregàries per peregrins i personal religiós, és sense dubte l’espai més especial de la Nativitat.

Però la Bàrbara ens aclara que, el que és la Missa del Gall, es sol oficiar a una nau contigua, Santa Catalina, que pertany a la part catòlica de l’església. Els franciscans administren aquesta part i hi ha altres branques cristianes, com els armenis i els ortodoxos grecs, que comparteixen la Nativitat, però també tenen els seus espais propis annexes. Quan es celebra la Missa del Gall, la Bàrbara ens assegura que essencialment és la mateixa que a tot arreu. A allà els oficiants conviden als altres representants religiosos, i  també polítics de tots els cantons, ambaixadors, etc. Aquesta Missa és la que es transmet per televisió. La Bàrbara ens diu que per internet. Donen passes per entrar-hi, si tens sort.

A Betlem d’alguna manera és Nadal tot l’any. Però quan arriba el 25 de desembre es viu tot de manera més especial. Ella ha viscut la Missa del Gall a allà, però hi ha molta gent. I ens diu, que a vegades, l’hi agrada encara més anar-ho a celebrar a un indret que es diu “El Camp dels Pastors”: un ambient més de natura i que ens diu que és “molt bonic”, situat a la població veïna de Betsahour. En aquest indret és on segons la tradició s’hauria esdevingut, ni més ni menys que l’Anunciació als Pastors. Terra Santa no és un conte de fades. Tot està localitzat.

Des de Centelles tot això ens queda una mica lluny. Per posar xifres, segons el mapa de Google dista 4762 km. Hi ha avions, però si ho féssim per carretera, tardaríem 49 hores per arribar-hi. Tampoc sembla tant. Passant per la Provença francesa, Itàlia (Gènova, Brescia, Verona, Venècia), Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Bulgària, Turquia: es travessa l’estret del Bòsfor, per Istanbul (l’antiga Constantinoble), i es travessa el país passant per Ankara, cap a Síria (es passa per Damasc), Cisjordània i finalment Palestina. És bonic veure que per una història dels segles dels segles hi ha llegats i tradicions que compartim. Bon Nadal!